La Minairona i una trobada fantàstica


Autor: Minairona

Data publicació: 19/03/2022

Relat

Intentava recordar alguna cosa. Intentava recordar alguna cosa que em fes despertar. Tenia els dits dels peus glaçats. Notava com la humitat del bosc penetrava dins meu. No sabia què era aquell mal d’esquena horrible? On havia passat la nit? Em va costar obrir els ulls més del que costa obrir els pots de tomàquet confitat de l’àvia. Era com si el meu cinquè sentit m’estigués alertant, tot intentant evitar que aclarís què havia passat. No recordava res. O no ho volia recordar? Poc a poc es va anar dibuixant aquell paisatge que m’envoltava, aquell primer raig de sol em va tocar directe a la cara. Devia ser el que m’havia reviscolat. La llum començava a escolar-se entre tots aquells pins negres, majestuosos, que semblava que m’havien protegit tota la nit. A veure, concentra’t...Procura aclarir els fets. Què fas aquí? Estic parlant-me a mi mateix com fa aquella gent que naufraga a illes perdudes als oceans. Que t’has tornat boig ? Què hi fa aquest somriure a la teva cara?
24h abans
Com si ho hagués fet tota la vida, ja tenia traça en preparar l’equip i la bossa per encarar un altre “d’aquells caps de setmana”. Ja portava una temporada planejant-ho. Però aquest cop el necessitava més que mai. Ja feia massa temps que sentia que la gent i la ciutat m’ofegava.
Em disposava a emprendre una d’aquelles rutes que faig sol, més ben dit, amb mi mateix, que em fan sentir viu i , què irònic, que hagi de fugir de la meva vida diària, per sentir-me’n . Però així és i és ben cert que el destí escollit actua com si fos el meu desfibril·lador. Cada vegada que m’envolto d’aquells contorns muntanyosos, m’escalfen i em fan bategar el cor amb més força.
Doncs això coi!, que agafo la motxilla de 45 litres, hi carrego el sac de dormir, frontal, paravent, la màrfega, roba d’abric i unes barretes energètiques, que no sé per que les continuo comprant si l’únic que em fan a mi és anar energèticament de ventre. Però ves. El fet es que ja estava enfilant les corbes tancades amb la meva furgoneta de color caqui i de motor atrotinat que tant m’estimo, tot deixant enrere el llac pausat ( de la Torrassa i aquelles bordes de pedra massissa que em fan pensar en la vida de temps passats. Tot deixant enrere el poble d’Espot, vaig aparcar la Minairona, la meva furgoneta rovellada festejadora dels follets dels boscos pallaresos. La vaig entaforar al final del pàrquing de Prat de Pierró, ben arrambada al bosc. Tot seguit, em vaig cordar les botes de canya alta fins dalt de tot i amb la motxilla a l’esquena vaig començar a marcar una passa rere l’altre, tot desfilant camí amunt.
Ja sentia la brisa dolça acariciant-me les galtes i se m’omplien els ulls d’aquella calma tensa que en certes ocasions conserva el bosc. Tranquil, silenciós...però ple de vida. El riu Escrita brollava amb fermesa. relliscant per sobre les pedres. M’envegen aquests vilatans que disposen d’aigua tan pura i cristal·lina per beure’n. Sense quasi ni assabentar-me’n, després de pocs kilòmetres , una ombra em cobria per complet, l’ombra del gegant.. el Gran Encantat. Aquest massís muntanyós tant imponent i particular que s’obre pas perfilant el cel blau i serè que es reflexa al llac, el mateix llac que tantes vegades he vist glaçar-se a l’hivern.
Devien ser quarts de 10 del matí quan ja deixava enrere la cascada de Ratera. M’agradava notar com passa rere passa m’endinsa-va més dins la vall, aquell racó del parc que sento tant especial. On si tens sort, pots veure sobrevolar per damunt del teu cap el plomatge llampant del trencalòs.
De cop em vaig posar alerta, vaig sentir com un animal bramava a la llunyania, ho vaig sentir com un presagi, em vaig començar a posar una mica neguitós. Total aquell dia havia de ser tranquil, el meu objectiu era després d’haver fet la volta per l’Estany de Ratera, acabar al cap vespre al refugi d’Amitges, la caserna que t’acull tant bé i et protegeix de les nits més fredes i estrellades de l’any. Qui m’havia de dir que aquella nit no arribaria al meu destí?
Seguia caminant bosc endins, mentre la remor creixia dins meu. El sender s’enfilava més i més. Estava suant de forma exagerada, em vaig desempallegar de la dessuadora. Just quan me l’estava traient em vaig encegar un segon, el temps que el cap passés dins la peça de roba vaig sentir un fort estrèpit. - Que coi ha estat això? No havia vist d’on venia. Què havia estat aquell terrabastall? Alçant la vista amunt, entre l’atapeïment dels arbres es podia endevinar alguna cosa que es movia. A dalt del turonet que definia el perfil de la muntanya es situava una roca d’unes dimensions considerables, plena de molsa. Just a sota d’aquesta s’hi apreciava una ombra, que em va semblar que es movia. M’hi vaig apropar molt a poc a poc, sigil·losament, intentant fer el mínim soroll possible, pot ser sense voler, tot imitant els gestos que havia vist a les pel·lícules. Òndia! ...vaig agafar els prismàtics de la butxaca lateral de la motxilla i ràpidament vaig poder confirmar el que m’havia semblat veure. Alguna cosa que era viva havia caigut de dalt a baix d’aquell roc, semblava que ara era estesa a terra. Era grossa, peluda, em girava l’esquena. Encara m’hi vaig acostar una mica més. Just quan estava a pocs metres d’aquell animalot, una branca va cruixir sota la meva bota. Vaig aixecar el cap molt lentament, i en alçar la vista vaig topar amb la mirada d’aquell animal, no es movia, i no deixava de mirar-me just directe als ulls. Els tenia brillants, plens de vida, d’un color mel intens. Semblava com si m’estigués demanant ajuda. Ràpidament vaig poder diferenciar quin tipus d’animal era, ja que les daines tenen les banyes que fan forma de pala, i els cabirols són més menuts. Just davant meu tenia una cérvola la més gran que havia vist mai.
La seva pota estava empresonada entre l’arrel d’una sabina, de les més resistents que et pots trobar. L’animal estava tranquil, sentia la seva respiració pausada. Vaig sentir com si em volgués dir alguna cosa, com si em parlés sense utilitzar paraules. No podia creure que li estava tocant la pota a aquella cérvola i de com es deixava ajudar amb tota parsimònia. Suaument el vaig ajudar a doblegar la cama per que s’escolés entre l’arrel i el terra. Amb un sol moviment es va posar de peu. Jo com de costum no havia pensat en què vindria després. Aquell animal tenia unes dimensions suficients com per aixafar-me sense gran esforç. El cor em bategava amb tanta força que notava com em pujava per la gola.
En contra del meu pronòstic, aquell animal majestuós va encarar-se poc a poc cap a mi. En aquell moment jo estava encara agenollat en la posició per ajudar-lo a sortir. Immòbil i ara si, aguantant la respiració, vaig sentir com aquella bèstia m’acariciava el front. Va connectar el morro amb el meu front, d’una manera tan suau que em va permetre recuperar l’alè. Havia entès que no em volia fer mal. M’estava donant les gràcies. Una gran llepada amb la llengua em va fer tancar els ulls. Després d’eixugar-me’ls, en tornar a obrir-los, no crec que haguessin passat més de tres segons. Però ella ja s’allunyava, només la sentia el seu trot. Havia estat real tot allò?
Em vaig incorporar. Tot i la fluixesa que portava a les cames. Se’m va dibuixar un somriure d’orella a orella. Ja pensava en la cara que farien els amics quan els hi expliqués el que m’havia passat. Quasi fent saltirons vaig seguir el meu destí. Potser per aquella experiència, potser per què feia estona que tenia el cap en un altra banda, de cop me’n vaig adonar que no reconeixia el que tenia al voltant. Ja feia estona que sense adonar-me’n no estava seguint el camí marcat. Estava completament perdut. Vaig creure que seguint la direcció Nord-Oest m’aproximaria al refugi i des de allí em podria ubicar. Però el bosc cada vegada s’anava fent més espès. Em costava avançar, ja mig entortolligat amb els arbustos i enretirant branques per poder seguir avançat cap alguna zona més elevada que em pogués servir per orientar-me, vaig notar que la meva darrera passa que feia no estava tocant a terra. Vaig poder sentir com rodolava i rodolava, sense poder parar de caure, fins que ja no recordo res més. Tot es va tornar de color negre.
- Àvia, ets tu?
- Si petit, quan de temps. Com et trobes?
- Que hi fas aquí Àvia? Pensava que ja no hi erets...
- Sempre hi sóc, i sempre hi seré. Només que no de la manera que em reconeixíeu anteriorment. Per cert, avui és un dia especial. Avui just fa 1 any que vaig marxar, però us tinc a tots molt present. I no només això sinó que avui porto bones notícies per a tu, petit. He notat que portes temps rumiant en deixar la ciutat i la vida que hi portes allà, pensant en tornar de nou aquí ,entre les muntanyes que et van veure créixer. Doncs avui vinc a ajudar-te a decidir-te , per que recorda com sempre et deia l’Àvia, segueix el teu instint i sempre mira endavant. Ara ja no has de tenir por de res. Tornes a ser tu...
Intentava recordar alguna cosa. Intentava recordar alguna cosa que em fes despertar. Tenia els dits dels peus glaçats. Notava com s’escolava la humitat del bosc a dins meu. Que era aquell mal d’esquena horrible? On havia passat la nit? Em va costar obrir els ulls, més que aquells pots de tomàquet confitats del rebost de l’Àvia...L’Àvia? Llavors va ser quan vaig notar que no tenia el cap recolzat a terra i que notava una certa escalfor darrere meu. Al girar en rodó, vaig veure com aquella cérvola que havia ajudat abans semblava haver-se passat tota la nit amb mi. Protegint-me del fred. Protegint-me.
Poc a poc em vaig anar refent, just quan la Cérvola, es va posar de peu i em va regalar una última mirada on vaig poder veure reflectits uns ulls que em resultaven familiars. Em recordaven els de l’Àvia.
Increïblement després de l’ensurt de la caiguda i haver perdut el coneixement per més de 12 hores, tornava camí a la meva furgoneta, la Minairona, amb unes quantes esgarrinxades i havent passat la nit més insòlita que hagués pogut mai imaginar. Però amb una sensació de benestar indescriptible, i amb les idees més clares que mai. Aquesta experiència m’havia canviat la vida.