La meva muntanya


Autor: Somia truites

Data publicació: 25/01/2022

Relat


Sempre he tingut por de caure en l'oblit. Por de que que, quan marxi, ningú no em recordi. Però ara
també tinc por de perdre la meva pròpia memòria. I hi ha coses que no vull oblidar, ni tampoc que
caiguin en l'oblit de ningú. Imagino que aquesta és la raó d’escriure: que algú, simplement, recordi.
Mai he estat el que s'espera d'una dona de la meva generació. Per dos raons: m'ha encantat ser
ramadera seguint la tradició familiar i mai he estat casada ni he tingut descendents.
La meva família pren els orígens a Espot i, des de fa quatre generacions, tots hem estat ramaders.
Els meus pares, per problemes de salut de la meva mare, només van poder tenir un fill i aquesta
vaig ser jo, una noia, així que jo vaig ser la pubilla. Per sort, estimava i estimo molt l'ofici.
Ens dedicàvem a les vaques, en teníem un bon ramat!
Quan era petita el meu dia preferit era quan, a principis d’estiu, les pujàvem fins a Amitges. Era un
dia de caminar molt perquè llavors no teníem vehicles. Però, tot i que era un camí llarg i pendent, el
gaudia molt. El paisatge era diferent, però sempre preciós, amb tanta roca però amb molts d'arbres
al mateix temps... Eren dies especials en què podia compartir moltes hores amb el meu pare. Ell
sempre tenia històries a explicar-me i la meva preferida era la llegenda dels Encantats. Aquella
muntanya que, com ell deia, «eren dos caçadors que no havien mort, sinó que van ser petrificats».
Aquella història sempre ens permetia jugar a trobar-los entre els relleus de la roca i, de pas,
descansar un moment.
Pujar fins a Amitges també permetia conèixer persones d'altres valls, cosa que en aquells temps era
més complicat que ara. Amitges era un punt de trobada de ramaders i excursionistes. Venien
d'Espot, de la vall de Boí i de la Vall d'Aran. Els de l'Aran arribaven per la vall de Ruda i el port de
Ratera. Tant nosaltres com els altres pujàvem menjar i beure per compartir. I així, menjant i parlant,
passàvem l’estona junts i ens enriquíem els uns dels altres.
Entre tots aquells ramaders n'hi havia un que també tenia un fill. Es deia Sebastià, tenia un parell
d'anys més que jo i, sempre que ens trobàvem, jugàvem i rèiem sense parar. Els nostres pares deien
que estàvem enamorats i que acabaríem casats, però nosaltres no ho vam voler reconèixer fins al
cap d'uns quants anys.
1Amb el temps, els jocs van passar a ser converses de dos adolescents a qui els agradava compartir
l’estona, aprendre un de l'altre i canviar el món. Fins que un dia em va confessar allò que jo també
sentia: el seu enamorament. Això va donar peu a un primer petó i a que les trobades ja no fossin
només per pujar les vaques a la muntanya i anar a veure-les de tant en tant. Podríem dir que els dos
vam començar a fer «cames d'amor». Era tan bonic! Pujar fins a Amitges va prendre un nou
significat i aquell significat feia que tot el camí fos encara més atractiu. Tot i que feia la pujada i la
baixada sola, sentia que les muntanyes eren partícips del nostre sentiment i que ens protegien en
cada trobada.
Intentàvem veure’ns una vegada al mes, menys al hivern, la pitjor època, ja que les muntanyes
s'omplien de neu i llavors poca gent tenia esquís o raquetes. Alguns dies de pluja ens aixoplugàvem
a dins de cabanes de pastor i ens abraçàvem sota la roca.
Després de dos anys de trobades em va dir que el pròxim dia tindria una cosa especial a dir-me.
Recordo que el dia de la trobada estava tan nerviosa i emocionada... Sabia que em volia demanar
matrimoni i em vaig pintar els llavis i vaig pujar més ràpid que mai. Durant el camí imaginava com
li diria que sí, imaginava que parlaríem de si viuríem a la Vall d'Aran o a Espot, de si ajuntaríem els
ramats, de com faríem el trasllat...
Tan bon punt vaig arribar a Amitges es va girar el temporal, va començar a borrufar i ràpidament
vaig buscar protecció a la cabana de pastor que més ens agradava. Des d'allà buscava la seva mirada
més enllà de la porta de pedres. Vaig esperar tota la nit, morta de fred i d’angoixa. Al matí va sortir
el sol i vaig decidir continuar esperant-lo, però no arribava. Crec que vaig embogir perquè, en
comptes de baixar a Espot i avisar els pares que jo estava bé, decidida i sense pensar, vaig començar
a caminar cap al port de Ratera i després cap a la vall de Ruda, desitjant trobar-lo pel camí. Ja a
l’Aran, com que per les seves explicacions sabia el poble on vivia i el nom de la casa, m’hi vaig
anar apropant. Dos dies després vaig aconseguir arribar al poble i parlar amb el seu pare, però ell
tampoc no en sabia res.
A partir d’aquell moment va arribar la tristesa. Ell sempre dia «gent d'Espot, gent de foc!», però
durant molt temps jo vaig ser gent de llàgrimes. Les persones del meu voltant em deien que
possiblement hauria mort; jo mai no ho vaig voler creure. Sempre he preferit pensar que va ser
petrificat i per això durant cinquanta anys he continuat pujant un cop l'any a Amitges. Per veure si
trobo alguna roca que em recordi al Sebastià. Durant cinquanta anys l'he esperat i mai me n'he
desenamorat.
2Així que ara et demano a tu que quan hi vagis, no només busquis els caçadors en els Encantats, sinó
que també busquis el Sebastià. I, si el trobes, li deixis una flor.
Jo des del cel tindré una perspectiva millor per veure allò que ja sé: que ell és una muntanya, la
meva muntanya.