La lliçó de l’Estany de Sant Maurici


Autor: Alba

Data publicació: 06/03/2022

Relat

LA LLIÇÓ DE L’ESTANY DE SANT MAURICI
- Quines vistes més boniques! - va dir l'isard meravellat pel paisatge majestuós de muntanya que li oferia Espot.
Damunt el llom de l’isard anava muntada la petita almesquera, que no parava de queixar-se:
- Quan arribarem? Tinc set, estic cansada!
També els acompanyava el gall fer, el més vell de la colla però també el més savi de tots.
- Uau!!! - van exclamar tots tres alhora.
Havien arribat a l’Estany de Sant Maurici. Tot era preciós. Era un paradís de muntanyes, boscos i aigües cristal·lines.
- Ep! On s’ha ficat l’almesquera? – va dir l’isard una mica preocupat.
- Bomba va!!! – va cridar l’almesquera abans de submergir-se en les aigües de l’estany.
De l’estany va sortir-ne un animal gran i pelut, amb una trompa d’un pam i una cua llarguíssima. L’isard i el gall fer se’l miraven encantats, amb els ulls com a taronges. L’animal els va mirar estranyat mentre deia: - Què passa? Per què em mireu així?
- Però tu qui ets? – va dir l’isard una mica desconcertat.
- Sóc jo! l’almesquera! – va dir estranyada.
Sí, definitivament era l’almesquera. Però ja no era la petita almesquera de sempre. S’havia fet enorme, feia més de cinc pams.
- Però almesquera, què t’ha passat? - li van dir.
L’almesquera desconcertada es va mirar reflectida a l’estany.
- No pot ser! – va dir - El meu somni s’ha fet realitat!
- Com? Què vols dir? – va preguntar l’isard estranyat.
- Doncs sí! Sempre havia desitjat ser més gran i per fi s’ha fet realitat!

Després d’una estona de confusió i incredulitat, quan tots van estar més tranquils, van decidir reprendre el camí.
- Vinga isard! Puja’m damunt teu, que vull anar a veure la muntanya dels Encantats de més a prop!
- Què? – va dir l’isard - Sí home! Tu al damunt meu no puges, eh?
- Com? Que ara hauré de caminar? Quin rotllo! Bé, veig que ser gran també té alguns desavantatges, però segur que és millor que ser com era.
El gall fer no creia que allò li hagués passat perquè sí. Creia que l’estany estava intentant dir-los alguna cosa.
De sobte, al cel hi va aparèixer un ocell molt gran al qual l’almesquera sempre li havia tingut molta por. Era el trencalòs.
- Oh, no! És el trencalòs! On m’amago... on m’amago! – va dir espantada l’almesquera.
- Tranquil·la almesquera, que no et farà res! – li va dir l’isard. Però l’almesquera estava atemorida.
- Ja sé! M’amagaré darrera d’aquest tronc... o darrera d’aquesta roca....
L’almesquera va intentar amagar-se als mateixos llocs on sempre es refugiava, però s’amagués on s’amagués ella era més gran.
Quan el trencalòs va passar de llarg, l’almesquera va fer un sospir i va dir:
- Bé, em sembla que si soc gran no em puc amagar als llocs de sempre. Però segur que és millor que ser com era.
- No n’estiguis tan segura, almesquera. Sempre t’he dit que és millor estimar-nos tal com som. No hem de voler ser algú que no som – li va recordar el gall fer.
Però l’almesquera semblava que no feia cas del que li deien.
- Quina gana que tinc! – s’anava queixant l’almesquera.
I, tot seguit, es va llançar a l’estany. Va trobar molts crustacis, però seguia tenint gana.
- No pot ser! Mengi el que mengi, segueixo tenint gana – va dir l’almesquera.
- No m’estranya! Les almesqueres heu de menjar cada dia més de la meitat del pes del vostre cos, i ara, com que ets tan gran, és impossible trobar tant de menjar – va explicar el gall fer.
I l’almesquera, amb tot el que li havia passat, per fi ho va comprendre.
- Tinc gana, estic cansada, no em puc amagar dels depredadors i, per si fos poc, la gent s’espanta quan em veu. Vull tornar a ser com abans! – va desitjar l’almesquera mentre, trista, es va tornar a submergir a l’estany.
Quan l’almesquera, una mica més tranquil·la, va sortir de l’estany...
- No pot ser! – va dir l’isard amb una rialla.
L’almesquera, estranyada, es va mirar reflectida a l’estany i...
- No m’ho puc creure! – va exclamar l’almesquera tota contenta.
Per fi tornava a ser la petita almesquera de sempre i, acompanyada dels seus amics, sense donar-li més tombs a l’assumpte, van continuar recorrent el Parc Nacional d’Aigües Tortes.
L’Estany de Sant Maurici els havia donat una bona lliçó: no hi ha res millor que estimar-nos tal com som.