La fumuda mala sort

Hi ha vegades on la mala sort regeix tot allò que fem o deixem de fer. Potser el millor fora engegar-ho tot a dida i deixar-se endur pel seu corrent subterrani.

La fumuda mala sort
per HF


Lleida, Presó de Ponent, 20 de novembre



Em dic Arcadi Sempere i si esteu llegint això és que estic mort i enterrat. Ho dic ara, més aviat per no generar falses expectatives o decebre ningú. Dit això i fetes les presentacions, afegir, a qui pugui interessar, que jo sóc aquell que va fer esclatar la bomba a l'estació de Lleida Pirineus, el dia de Tots Sants de l'any passat, en plenes vacances escolars. I ho vaig fer per la raó més antiga del món.
L'amor, sí, voilà!
Va ser aquell un acte de conseqüències tràgiques ─s'hi van comptar onze cadàvers, cinc dones, quatre homes i dos nens─, un drama otel·lià que omplí les pàgines de tots els diaris locals i si m'apureu d'arreu del món, doncs va inaugurar una forma de terrorisme que dissortadament aviat faria carrera: l’autoinmolació. Ara hi estem acostumats i tot s'hi val, però llavors fer-se saltar pels aires en ple carrer o en una estació de tren a vessar de gent no lluïa. Abans hi havia més conteniment.
Segons el diari Segre, l’artefacte hauria estat covardament dipositat a frec de la passarel·la de vianants, abusant de la innocència que tot viatger destil·la quan emprèn un viatge o l’agafeu despistat, mentre fa cua, regirant monedes a la recerca de canvi; o simplement escridassant els fills. Així, els viatgers no haurien parat esment al maletí negre que ja comptava amb avidesa el temps enrere per esmotxar-los braços i cames, separant els caps dels cossos, les mares dels fills, truncant per sempre biografies tendres i promissòries. 1
Segons fonts del mateix diari, els ferits que l'ona explosiva va generar entre els vianants es comptaren per desenes. Dos d'ells van morir dies després degut a greus traumatismes cranials; a una dona li fou amputada la cama esquerra. La precisió s'escau, ja que aquella dona era la meva esposa, i al capdavall la raó i sentit últim de l'atemptat.
Jo a la Raquel la vaig conèixer un dia de maig de l'any en qüestió, set mesos abans de la tragèdia que va commocionar el món local. Fins aquí les dates concretes. No vull pas entrar en consideracions buides sobre la seva bellesa, perquè no porten enlloc i només farien que embolicar el dibuix. Tanmateix, resulta obvi que una dona com ella no se'n faria massa d'un tipus com jo, més aviat prim, ni alt ni baix, i amb aires de poeta argentí. Però la realitat sempre supera la ficció i la Raquel se'n va enamorar o això deia.
I aquí rau el problema, perquè jo no me la creia.
Ja el primer dia hauria d'haver caigut dempeus quan em va parlar de la seva família, del germà a l'estranger i dels pares separats, alimentadors d'una rancúnia que el temps no esmorteïa. En Quimet, així es deia el germà, havia deixat la llar familiar donant un cop de porta i arreplegant quatre trastos havia marxat cap a Noruega. D'això feia ja cinc anys. Ella, que se l'estimava molt, va quedar desolada. En Quimet no havia tornat mai, ni per vacances. Segurament ─i acceptant el relat de les poques cartes que arribaven─ malvivia per estalviar, menjant fetge de bacallà i entrepans de salmó. Vaig alçar una cella. Era la nostra primera cita i la Raquel ja em feia un dibuix del germà propi d'en Charles Dickens. Ho sento, però no m´ho empassava. Deixant la tassa de cafè sobre la taula, i amb un posat seriós li vaig demanar, fent un circumloqui, si era addicta a les telenovel·les.
─No, i ara ─em va respondre distreta─. No tinc gaire temps, de nit estudio per treure'm el curs de sastressa.
Aquí em vaig aixecar, vaig prendre el diari i me'n vaig anar sense dir paraula. Malgrat tot, li vaig trucar al cap de dos dies. L'amor és una bogeria, ens trastorna. Això és exactament el que parlava amb la Raquel mentre passejaven pels jardins dels Camps Elisis. Ella estava exultant. De dia apreciava millor la seva bellesa provinciana. Era com Madame Bovary, però en lleidatà. Vam asseure’ns en un banc. Tota la ciutat es passeja davant nostre!, va dir ella, agafant-me la mà. Era diumenge, el sol lluïa sobre totes les coses mundanes i això demanava un cert compromís estètic. Vam anar a Taüll. Li havia d’ensenyar la vall, el monestir, sublim. Era urgent. Davant del Pantocràtor li vaig dir si em perdonava, sense miraments, de genolls. Mai més dubtaria de la seva paraula. Jo no era pas una persona fàcil, ho reconeixia. Esperava una reacció per la seva part, però la Raquel sembrava més interessada en la imatge del Crist que en la nostra conversa. Un Crist que, no ho oblidem, és una vulgar falsificació! No era prou senyal això? Em vaig sentir ofès i humiliat i vaig cercar la sortida. Necessitava respirar l’aire de muntanya. Raquel estava en èxtasi. Òbviament la contemplació d’aquelles valls la transportava a un món curull de records de joventut i d’experiències tan sublims, que no es podrien confessar sense envermellir. Què era allò inconfessable que urgia amagar amb tant de zel? El seu passat era un món vetat per a mi, però calia palesar-lo amb tanta crueltat? I si només era que s’avorria amb mi, per què coi no m’ho deia? O és que n’amagava alguna cosa, de pitjor? Un amant? Vaig torçar el llavi inferior. A poc a poc ens acostàvem a la veritat: em prenia el número. A què estàs jugant?, li vaig dir, alçant massa la veu. A muntanya se sent tot. Algun turista ja es girava cap a nosaltres. Vaig tornar a torçar el llavi en un tic incipient. Vermell com un tomàquet la vaig agafar del braç per tornar al cotxe.
El dia estava rúfol a Lleida. Vam caminar en silenci per una bona estona. Finalment, ella aturà un taxi, i fent-me un petó a la galta, s’allunyà. Era allò una confessió? Així passaven els dies, entre jocs d'amagat i falses dreceres. No sé com em vaig deixar embolicar, l'estimava massa i no la volia perdre. Havia de ser meva. Només hi havia una solució. Li vaig dir de casar-nos. Era inajornable.

Com era d'esperar em va dir que sí, confirmant qualsevol sospita. Allò era el cim de la hipocresia. La prova final. No servia de res negar-se als fets. Finalment, les contradiccions ho mataven tot, l'amor, l'alegria. Vaig arribar tard a la cerimònia, sabent que passava per l'escorxador.
Van passar els mesos. La meva dona havia acabat el curs de sastressa i vivia sargint retalls i altres pensaments obscurs. Mai no sortia, no li feia cap falta, deia. Semblava feliç i jo em preguntava què tramava.
Amb el temps la certesa de la traïció em corcava l'ànima i em robava la son. Vaig començar a registrar les calaixeres, cercant proves inculpatòries; però dels calaixos plens sortien només mitjons i bufandes amb l'A d'Arcadi: vet-ho aquí, la tapadora perfecta. Ho sabia. Havia lluitat contra l'evidència amb tota la meva voluntat, debades. Només era qüestió de temps. Que caigués la màscara, que volés la rancúnia pels aires, la mala fe, el desamor. Esperava amb desfici el dia que tot se n'anés en norris. Quina mala sort!
Aquella aura de bondat de la Raquel, de no haver mai trencat un plat, era insuportable.
─Ets una Judes ─li deia. Ella es posava a plorar.
─Per què em mortifiques ─sanglotava ella─. Què t’he fet, Arcadi?
─El teu plor és més fals que el Pantocràtor ─responia jo.
Ella deixava de cosir, observant-me amb els ulls encesos, sense comprendre i aleshores jo cridava, triomfal:
─Ho veus, ho veus!

Així començava la discussió de tots els dies.
Si ens agafava al bar, la gent ens observava amb el sarcasme pueril dels malintencionats; si a casa, jo tornava al carrer donant un cop de porta i hi passava hores vagarejant, pensant en la meva mala sort. Mai la ciutat m’havia semblat tant hostil. Al meu voltant tot es confabulava per fer-me infeliç. Això no era vida. Quantes vegades vaig tenir la clau a la mà, dubtant de si entrar a casa o tocar el dos per sempre. Vaig començar a beure, jo que mai havia tastat l'alcohol. Quan arribava borratxo, la discussió es reiniciava fins que queia adormit sobre el sofà. La Raquel, però, no s'alterava mai, així que passats els mesos jo començava a tenir els cabells blancs mentre ella estava com una rosa. Naturalment vaig perdre la feina. El sentiment de rancúnia augmentà, i amb aquest les crisis de nervis, les discussions.
─Ah, finalment ens traiem la màscara! ─li cridava.
─Quina màscara? Però que dius, ara? Estàs boooig!
─No em cridis, eh! I no m'insultis!
Vet-ho aquí, segles de comunicació humana només havien servit per consolidar un fracàs perpetu. La comunicació és una utopia, una trampa, l’opi del poble. Les paraules no serveixen per expressar cap sentiment, sinó una versió mutilada d’aquest. Amb el temps hi vaig renunciar. Era com abandonar-se a la deriva, en un mar sense esperança. No, no podia esperar amor d'una dona com la Raquel, sinó venjança. Un plat (ara ho entenia) que aquella Desdèmona gustava de menjar fred. La pregunta aleshores no era ja si es produiria la traïció, sinó quan.


L'aparició sobtada del germà va acabar d'arruïnar-ho tot.
En Quimet era un home jove i ben plantat, d'una virilitat magnètica. No és que s'assemblessin, ell i la Raquel; més aviat eren belleses complementàries, impossible l'un sense l'altre, com una platja sense sorra. Els dos germans componien un quadre insofrible, joves, bells i feliços.
Realment esgotador.
Mai havia vist la Raquel tan eixelebrada. Sortien al matí cap a les valls i no tornaven fins al matí següent. Si tornaven. Perquè a vegades les escapades duraven dies. Després arribava a casa i me les explicava amb pèls i senyals, xuclant aquelles experiències com si fossin caps de llagostins. Esterri, Espot, fins i tot Andorra, tardes senceres de compres. Jo la mirava atònit. Què em demanava? Comprensió? El meu estat d'ànim empitjorà, i amb aquest el nombre de tics. És obvi (i la certesa fa mal) que la Raquel em feia pagar un preu massa alt per la infelicitat compartida. Però, què hi podia fer jo? L'estimava. No era suficient?
Aquell darrer dia vam discutir. Jo havia begut, i de cop la Raquel estava fent les maletes. Això era un altre cop baix. No m'ho esperava d'ella. Qualsevol cosa, allò no.
─On creus que vas? ─vaig balbucejar.
Havia quedat amb el seu germà a l'estació per prendre el tren junts. Sabia que no la veuria mai més.
─Sempre podem refer la relació ─li vaig suplicar de genolls─. Encara hi som a temps.
Ni em va mirar, per a ella estava tot dit. Maleta en mà, es va dirigir cap a la porta.
─Sí, vés-te'n i no tornis! ─vaig cridar i de seguida─. NO! NO! Perdona'm, no te'n vagis!
─Adéu, Arcadi ─digué des del llindar─. En Ricard m'espera a l'estació...
Em vaig quedar plorant d'impotència al sofà, més sol que mai, elaborant cabòries incendiàries. Fins que aterrat novament pel dubte, vaig alçar el cap. Ricard, havia dit? Quin Ricard? Què no es deia Quimet el seu germà?

Bé, fins aquí les dades fredes, sense sentimentalismes. Vós jutjareu. Ara entenc que els exaltats religiosos, que diuen matar per llurs confusos ideals, ho fan tan sols per conjurar la mala sort. En aquesta vall de llàgrimes tot és fruit de la fumuda mala sort, tot. Els homes som titelles ballant al seu compàs macabre. La mala sort ens farà ser al lloc i el moment equivocats; víctimes d’una passió inefable mai compartida i al capdavall d’una traïció que ens durà a fer volar el món sencer i a nosaltres amb ell.
Perquè, després de l'amor, si el perdem, què ens queda?