La conquesta de l’empiri


Autor: Arcàdia Valor

Data publicació: 02/03/2022

Relat

Muntanyes amunt, abandoneu les pistes forestals per endinsar-vos al bosc i seguir l’ascensió a través de tarteres i geleres de difícil accés. És allí, en els racons més feréstecs de la muntanya, on heu de desenvolupar la tasca més feixuga, però, alhora, la més necessària; vitalment necessària. Les condicions meteorològiques adverses que s’han de superar incrementen el valor d’un exercici de supervivència l’objectiu del qual es cotitza a l’alça. Algunes veus proposen la possibilitat de la retirada; però tu les obvies. Saps que has de seguir avançant, que no hi ha volta enrere possible, que l’única direcció vàlida és la que et fa seguir caminant endavant.
Fa ja molta estona que heu deixat enrere el Pic de Subenuix... No és el millor dia per moure's per aquestes altituds, però cada hora que ha passat les cames no han deixat d'acumular descensos i ascensos continuats. I potser en deveu sumar mitja dotzena, ja... No obstant, el pròxim objectiu, el pic de Comalesbienes, queda encara un tros enllà.
Les traves se succeeixen, s’acumulen una rere l’altra. La boira eclipsa un camí desconegut però que saps del cert que t’ha de dur a bon port; una boira que difumina la petja de la recerca, que n’amaga el rastre. Tampoc les embrossades dreceres ajuden a avançar amb rapidesa cap a la fita perseguida. Però t’hi empeny l’ímpetu de saber que estàs ben a prop i que no pots recular. Perquè aturar la gesta té, ara, una doble conseqüència negativa: és una derrota teva, i és, també, una victòria de l’enemic. Per tot plegat, per convertir aquestes dues possibles derrotes en una doble victòria, decideixes que l’abandonament no pot entrar entre les alternatives a escollir. Encara que hagi de ser en solitari, pel teu compte, estàs disposat a anar fins al final, malgrat que això pugui arribar a significar, en el pitjor dels desenllaços, que a la teva derrota i a la victòria de l’enemic s’hi sumi, també, la mofa d’aquell amic que t’ha advertit però que no ha estat escoltat; és a dir, una tercera derrota. Però t’intentes convèncer. Cada vegada tens, de fet, més arguments per justificar el camí escollit i mantingut a cada bifurcació, i que ara ja només té una sortida. Sense haver-hi passat mai abans, estàs fermament convençut d’estar seguint la traça exacta, com si sabessis a la perfecció per on discorre l’única via d’accés a la destinació de l’expedició, que ara es presenta com l’anhelada obertura d’un túnel que ja es comença a fer llarg. Aquella fortor que només escup el bosc a alta muntanya i que ara t'omple les narius et té gairebé hipnotitzat. Cada glop d'aire que entra –mig pel nas, mig per la boca– aboca centenars de petites empentes que, un cop agrupades i canalitzades fins a l'esquena, es transformen en la pressió providencial d'una mà que t'acompanya en l'esforç, un nou convit a continuar fent camí endavant oblidant la possibilitat d'aturada i la de girar cua.
Es repeteixen aquells moments en què tens el pressentiment d’estar a punt d’aconseguir-ho. Creus que el temps de neguit i d’espera culminarà tan bon punt arribis al final del tram que tens a la vista, a la mateixa corba que posa fi a la pujada que t’ha mantingut els darrers minuts en una continuada ascensió. Et sembla intuir, potser perquè així ho desitges, que just al darrere ja s’hi perfila la vall o la cova o l’espai que busques. Perquè de fet, tampoc coneixes amb exactitud com és l’espai que busques, sigui una vall, sigui una cova, sigui un refugi arbori. Saps què és el que s’hi amaga, però no la descripció física de l’entorn. Només saps que és on es refugia aquesta bèstia que persegueixes. Esperes que el proper giravolt t’ofereixi el cau que amaga la presa. I en canvi hi trobes un cúmul d’arbres i de pedres, i més arbres i més pedres, que no t’aporta res que et faci avançar en la línia cap a la consecució de l’objectiu perseguit. De fet ni tan sols t’hi pots aturar: la fera enemiga t’espera més amunt, i el temps no juga a favor teu. Així que, sense entretenir-te gens, continues el trajecte. Aquesta mateixa expectativa al final de cada corba d’assolir la fita, es repeteix una i altra vegada, però totes elles amb el mateix resultat: l’evidència d’un pronòstic erroni fruit d’una obsessió infundada, i la consegüent resignació en saber que has de donar continuïtat a l’ascensió si vols que arribin els fruits.
No pot faltar gaire per arribar al capdamunt del Comalesbienes. El tros de cel que s'ha obert us permet endevinar la silueta del Comaloforno al seu darrere, pràcticament aliniat, poc més enllà de la presa de Cavallers que ara emmiralla aquest feix de llum solar que hi va a espetegar ben directa. La refulgència aviat s'esvaneix i la bromallada torna a cobrir altre cop tot el cel.
A mesura que avança el camí, minven les temperatures. El descens termomètric es fa ara ben evident, i s’intensifica fins a deixar-te les mans mig encarcarades. L’opció d’abandonar reapareix un i altre cop, cada vegada amb més insistència. N’augmenta la freqüència en què fa acte de presència, però encara no han deixat de ser una voluntat controlable. Perquè després de romandre durant uns pocs segons a la ment, queda de seguida en un simple pensament que aviat es perdrà en l’oblit. El que no va avall, sinó amunt, és l’autoestima, que s’oxigena i es reforça. Els bafs guanyen extensió en aquesta atmosfera gèlida: ara s’articulen en una successió d’esbufecs que escupen valentia. Uns esbufecs que ara es multipliquen a cada passa que fas. Perquè fa estona que camines. Perquè fa pujada. Perquè el terreny és dificultós. Perquè estàs a molta altitud. Perquè et sents molt a prop del perill. Perquè et sents molt lluny de la resta de l’expedició. També l'aire que entra per nas i boca et fa evident que les temperatures no han deixat de baixar; un aire que, malgrat la fredor, no ha deixat de regalar-te aquell extracte concentrat de pi que no et cansaries mai d'ensumar. De sobte, però, els esbufecs es transformen en un llarg sospir, i és que acabes de veure, tot d’una, allò que tant desitges. No per esperada deixa de ser una sobtada troballa. La recerca s’ha vist compensada, i una mena d’aparició impactant evidencia de forma visual i palpable l’èxit de l’expedició. Fita assolida.
Només portant a les mans el cor calent de la bèstia es pot entendre la satisfacció de l’home de la caverna en capturar la presa al seu propi cau. Perquè amb la consecució de l’objectiu, tot s’oblida. Queda enrere el perill, i l’esforç i la suor que has anat repartint per tota la vall. Queda enrere el patiment. Queda enrere el neguit. Quan s’ha assolit l’objectiu, tots els passos previs s’obliden. En arribar a la destinació final, el camí esdevé història.
Victoriós, i amb l’orgull encara més amunt que el punt més alt dels cims que et rodegen, ara res no importa, perquè la consecució del repte concentra totes les atencions en gaudir-ne. Tot el teu ego i les mirades i pensaments es concentren en aquest cor que duus als dits. Ara ja no sents ni el fred, ni el vent, ni els núvols foscos que adverteixen d’una propera tempesta i aconsellen una urgent retirada preventiva. Tot el que sents és el que t’omple les mans, i elles parlen de victòria, de satisfacció, d’orgull i de realització personal. El malson que suposava l’enemic ha deixat d’existir. Li has arrencat allò que més preuava, allò que li donava vida. I el perill, l’esforç i la suor ja han quedat oblidats. Tot això ni tan sols ho recordes quan inicies el descens per una vall tota voltada d’unes parets de pedra massissa, unes parets que s’esquerden a bocins que sovint rodolen uns metres avall. El camí que ara baixa serpentejant la vall és molt menys llarg que en pujar, molt menys feixuc. Perquè la victòria dilueix, també, el patiments i els esforços del trajecte. Ara veus nombrosos elements que en l’ascens no havies percebut. I assaboreixes cada una de les corbes i cada un dels arbres i dels cartells i dels clots, perquè vols que tots i cada un d’ells sigui testimoni del triomf que has assolit. Vols que tots ells facin reverència i et saludin al teu pas. Veus les plantes, mil esclats de diferents tonalitats verdes que lluiten per fer-se un lloc a primera fila. Tampoc havies vist aquell parell de troncs que, mig entortolligats, s’ajeuen plegats damunt la molsa. La fixació per cercar la presa t’encegava, i no et deixava fruir de tots aquests elements que ja existien de pujada. Tots ells, que abans eren destorbs, ara surten a victorejar el teu èxit. Veus gravats minerals guarnits amb líquens que, donant color a una immensa mola de pedra, hi dibuixen un allargat somriure; perquè també aquesta roca celebra el teu èxit. I els matolls, i les bardisses, i els caminois… tot ho trobes un paisatge bucòlic, que t’obre les portes d’un racó que sembla el rebedor de benvinguda d’una nova i impol·luta civilització, com si abans no l’hagués trepitjat mai ningú. Ara la puresa i verdor que destil·la l'entorn boscós ha passat a empènyer-te cap amunt, com si suressis. Encara anestesiat per aquella olor intensa, i ara ja amb la feina feta, camines embalat sense que cap de les passes trobi el més mínim obstacle que entorpeixi la marxa; el teu nou camí transcorre a un parell de pams del terra, en un passadís aeri més propi d'una passarel·la de moda que d'aquest munt de rocs distribuïts per la muntanya. I encara unes alenades més d'aquella darrera mica de boscam que intentes endur-te cap a casa emmagatzemat en una petita càpsula virtual que la capacitat olfactiva t'ha embolicat per a regal.
Lamentes no poder-te quedar a fruir d’aquest excel·lent paratge amb què t’obsequia el descens; eI memoritzes per gaudir-ne durant els propers instants, però tampoc t’hi pots aturar. Has d’anar, ara, a mostrar i exhibir el singular trofeu d’una fita que prestigiarà la teva notorietat social. Somrius en recordar que el cor que duus als dits, de fet, no és res més que una bola de neu recollida de les entranyes d’una gelera que mor en finir-se els freds d’un hivern que ja queda enrere. La fredor de la neu, que ben a poc a poc va perdent el volum i massa que li havies donat no fa gaire, marca el més notable contrapunt amb l’escalfor del cor que has inventat i que ha servit per realçar l’orgull de la victòria imaginada.