Espot, un lloc ple de meravelles


Autor: Mariona Alegre

Data publicació: 18/03/2022

Relat

Espot, un lloc ple de meravelles

D’ençà que havíem començat l’excursió cap al Parc Nacional d’Aigüestortes, no havíem pogut aturar-nos a cap lloc per menjar un àpat i poder descansar una estona. Tots estàvem famolencs, sobretot la meva cosina petita, ja que sempre tenia molta gana. Vam arribar fins a unes petites tauletes de fusta des d’on podíem contemplar tota la natura d’aquell lloc tan meravellós.
Era primavera i la gespa estava completament verda i frondosa. Els pardals volaven sense aturar-se pels arbres d’Espot i de fons es podia sentir el feble soroll de l’aigua del riu. Finalment, vam acabant asseient-nos al terra humit de gespa, llavors la meva mare va treure els entrepans d’embotit que havíem preparat unes hores abans de sortir de casa. Tots vam agafar-ne un i com que ja havíem caminat una llarga estona, també vam agafar unes petites ampolles d’aigua que el meu pare havia portat a la seva motxilla d’excursions. Aquell lloc era molt serè i vaig pensar que seria una molt bona idea poder gaudir d’aquella tranquil•litat dibuixant una estona al meu quadernet de dibuix. En treure el llapis i el paper sobre el qual anava a traçar el meu esbós, la creativitat i la inspiració van venir al meu cap. Em vaig posar a escoltar música amb els auriculars i vaig concentrar-me únicament en el meu dibuix.
Quasi havien passat dues hores, quan de cop i volta la meva família havia vingut a avisar-me de què havíem de seguir la ruta. Em vaig donar pressa en guardar-ho tot a la meva bossa, però em vaig adonar que la Júlia, que era la meva cosina, s’estava fixant en el meu dibuix. A mi personalment no em semblava dels millors que jo havia fet, però l’opinió de la meva cosina m’havia fet canviar d’idea. Era un esbós a llapis i representava el paisatge que havia estat contemplant aquell temps a la muntanya. També representava la calma d’aquell lloc tan relaxant, ja que havia dibuixat molta vegetació i també diversos animals que havia estat observant una llarga estona.
La Júlia va tornar a agafar el meu dibuix. Semblava que s’estava fixant molt en algun petit detall de l’esbós i llavors em va dir que no m’havia adonat que a la part esquerra de la meva visió, hi havia un caminet fet de pedres i marbre. En aquell moment els meus ulls van desviar la mirada cap al meu entorn. Era veritat el que estava dient la Júlia.
Vam posar-nos d’acord en què les dos volíem anar a veure cap a on es dirigia aquell caminet de pedres. Vam avisar als nostres familiars que anàvem a explorar cinc minuts aquella zona.
Vam caminar molt poca estona ja que de seguida vam trobar aquell sender. Era preciós. El marbre reflectia amb la llum del sol, les pedres semblaven pedres precioses i tot estava envoltat de plantes i vegetació.
En arribar al final del camí, els meus ulls es van quedar meravellats amb el que acabaven de veure. La Júlia i jo mai vam imaginar que anàvem a veure una cosa tan bonica com aquella. Eren unes cataractes d’aigua increïbles. Jo mai havia pogut contemplar-ne unes tan boniques com aquelles i en aquell moment em vaig enamorar d’aquell paisatge d’Espot.