ESPÈCIES EN VIES D’EXTINCIÓ


Autor: JAN D'ANODRAC

Data publicació: 17/02/2022

Relat

ESPÈCIES EN VIES D’EXTINCIÓ.-
1 - ELLA
Sota l’esguard dels Encantats, el paratge del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici semblava celestial amb un sol esplendorós de primavera i la sequera impertinent instal·lada al país. La cascada de Ratera, on van enfilar-se, rajava curulla amb un doll espectacular. Portaven entrepans i van dinar al peu del llac, entomant el sol i l’espectacle que els queia al damunt. Ella va arribar rendida al hotel d’Espot on s’enregistraren i només va tenir esma per reposar a la terrassa amb un llibre i una copa de cava engolida massa de pressa. El marit va aprofitar per contractar una sessió de rafting al Noguera-Pallaresa per al matí següent i el descens a un barranc a Llavorsí per on s’estimbaria. Tot per a ell sol. El pac incloïa el dinar preparat. Mai en tenia prou! Ella li havia dit, dissimulant la satisfacció: «Fes, fes. Jo em quedaré a Espot. Passejaré per la riba de l’Escrita, faré fotografies. És el que més desitjo», sense esmentar que potser visitaria esglésies romàniques. Boí-Taüll tocava el tercer dia, però ella no en tenia mai prou quan es tractava d’art i escapar-se sola a Barruera o Erill la Vall la mantenia excitada.
Es va guarnir per sopar. Coqueta com era, es va cenyir dins un vestit massa escotat per a l’època, blau fosc, amb un mocador de coll clar damunt la jaqueta, que contrastava amb les puntes vermelloses del cabells que li donaven un toc graciós però excessiu: només faltava una cua pel ridícul. Tot i així, era un conjunt prou elegant que va obligar al marit a engolir-se dins una americana que no li esqueia, amb unes sabates que li oprimien els dits dels peus, massa avesats a la comoditat de les esportives. Ella volia ser la reina del menjador, amb una dotzena mal comptada de taules. No va passar desapercebuda, com un gall que destaca al galliner. Van sopar el que tocava, amb un bon vi i un digestiu, quan a la sala només quedaven dues parelles més.

1 – ELL
Arribaren al restaurant de l’hotel a punt de tancar, els darrers. Les mirades de la resta de comensals es fixaren en la parella d’homes i algun va xiuxiuejar que era un polític en campanya per defensar els Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. El referèndum era a tocar i les forces polítiques locals van demanar suport als partits respectius. Aquell representant del parlament català arribava després de fer un míting a Sort, amb el seu escorta particular, devorat per les mirades femenines. L’agenda els deia que tenien dos dies per endavant amb visites, reunions, trobades i conferencies per convèncer la població de les bondats per al territori de la celebració d’uns jocs d’hivern, l’any 2030. Se’l veia fatigat, no es va desempallegar de l’americana en tota l’estona, com el seu esbirro, que en algun moment del sopar li va acaronar discretament la mà. Contrastava la diferencia d’edat: un madur, el polític amb més de cinquanta anys, un nas aguilenc ben punxegut i unes celles poblades que inspiraven poca confiança i unes amples espatlles desproporcionades, i el guardaespatlles, fregant els trenta, amb barba molt arreglada, guapo, fornit, alt i amb faccions arrodonides. Gairebé la Bella i la Bestia.
Tot i la intimitat, al jove no li passar per alt la presència, a la taula veïna, d’una parella on la dona cridava l’atenció per voler ser més elegant del que l’indret suggeria una desangelada nit primaveral com la d’aquell divendres que no tenia res d’especial, i poca neu per a practicar l’esqui. La dona tampoc va deixar de mirar de reüll, al xicot, clar, sota la despreocupació més absoluta del marit que es delia pels esports d’aventura.
Entre plat i plat, comentaren el darrer míting i feren un repàs a l’agenda. Visita a les pistes de Baqueira Beret on s’hi farien les majors inversions. Ell va fer un comentari impertinent al polític: «Moltes infraestructures amb poc recorregut en un territori poc poblat, no?», l’altre reblà: «Turisme de masses que asseguren el futur de la regió, vots per a nosaltres i amb les obres, calers circulant. Et sembla poca cosa?». Es va estar d’engaltar-li el que pensava de debò: polítics depredadors als qui la zona els importa una merda, com el medi ambient, la sostenibilitat del planeta i el canvi climàtic, però perden el cul, disposats a fer el que sigui, per un vot i per les comissions. Però callà, no cal mossegar la ma del que et dona de menjar... i que t’acarona quan ningú us veu, sobretot els malparits paparazzi, sempre trepitjant-los el cul. «Després de la visita, marxa. T’ho havia promès. Ens trobarem aquí a la nit. Tota la tarda tancat a Vielha, amb empresaris i polítics seleccionats». L’escorta, amb una fiblada de satisfacció pel fet d’escapolir-se de les urpes del carronyer, va dir que aniria a córrer.
Quan es van aixecar per arrodonir el dia amb una nit de luxúria, no quedava ni una ànima al restaurant. A fora, negra nit, fredíssima.

2 – ELLA
Mentre el marit roncava, ella fullejava un llibre del Henning Mankel, “La lleona blanca”, peripècies de l’inspector suec Kurt Wallander. Quan llegia que el pare del comissari pinta el seu paisatge universal, un arbre amb un gall fer, va recordar un prospecte de la recepció on s’esmenta aquesta espècie protegida a la zona. Quina casualitat! Li pesaven els ulls i potser sí que somniaria en l’”urogallo”.
Quan es va despertar, el marit ja s’havia esmunyit entre els llençols i estava a punt per fer rafting en les aigües braves i fredes. Va demanar un esmorzar a l’habitació. No volia presses. També un taxi per anar fins a Erill la Vall, al Centre del Romànic de la Vall de Boí, així podria fer-se una idea global del que hi ha i després de Sant Climent de Taüll i de Sant Joan de Boí, l’endemà, podria suggerir anar a Durro o Barruera amb coneixement de causa. Saber-se lliure fins el capvespre la feia estar relaxada, més encara sabent amb el marit feliç amb les bogeries que tant li agraden i que ella detesta. Li confirmà un WhatsApp una mica més tard, abans d’embarrancar-se.
El taxi li va costar un ronyó però es va empatxar d’esglésies romàniques declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, de Pantocràtors i de campanars. A la tornada, va demanar al xofer que la portes a un restaurant d’Espot, per rematar la jugada. Un cop a dins La Llúpia, no es va atrevir amb l’escudella “Pallaresa” i va demanar una amanida, batejada com el local, seguida d’un civet de senglar que no va acabar-se. En sortir, no podia més, el cos li demanava urgentment un catre. Va fer una llarga becaina, acompanyada de remordiments. El seu marit ja deuria ser a punt de tornar, si no se l’havia empassat una roca foradada del barranc. Un cop empolainada, va agafar el llibre i va cercar la llera del riu per passejar i llegir una miqueta en un redós bucòlic i acollidor des d’on podia veure com l’Escrita, curull amb els barrancs desembassats, es besa amb el riu de Peguera. Una hora més tard, sense senyals al mòbil, prou lectura. L’acompanyava la remor del dolç xerricar de l’aigua com baixa, blanquinosa i escumejant. No s’havia submergit en l’espiral de violència de l’extrema dreta que tenallava l’inspector Wallander, quan un jove s’acostà, corrent en paral·lel al riu. Estava xop, feia estona que galopava i quan era a prop el va reconèixer d’alguna cosa. Va passar de llarg, creuaren les mirades, amb una salutació tímida. Aleshores ella l’identificà com l’acompanyant del polític de la nit anterior. «Aquell guapo amb qui et fotries al llit sense pensar-ho dues vegades», va cavil·lar.

2- ELL
Va fugir del recorregut per les estacions tan aviat com li fou possible. Li hauria agradat calçar-se uns esquis i baixar sense complexos per les pistes. Però no, què collons, per contes de neu van trepitjat merda tot el sant dia: creuaments de mans, rialles hipòcrites, promeses falses. Vinga vigilar a tort i dret, pendent del puto “pinganillo”. Va preferir una hamburguesa al Burgerplatz d’Espot tot sol que no haver d’estar pendent de si li refregava el peu damunt del paquet. Després va reposar una estona, encetà un llibre recomanat per un bon amic: «Si vas a Boí, no et pots perdre “El país dels crepuscles”, de Sebastià Bennasar. Fliparàs». I cap a quarts cinc, va sortir a córrer. Havia mirat el plànol i va seguir a contracorrent el riu Escrita, entre avets, com si volgués anar als Encantats des del Prat de Pierró. Va arribar a la Passarel.la del Pont de la Gorga, tot pujada, on girà cua. Ja al poble, va veure una dona que llegia, repenjada en un arbre; el conjunt semblava un quadre tridimensional molt bufó. Quan va passar pel costat es van saludar i la va reconèixer com la dona espaterrant del vespre anterior. No li faria res fer-se-la. «Està bona!», va pensar. «El capo ni s’hi va fixar, ha ha ha. Només té al cap el puto referèndum dels Jocs Olímpics», digué fluixet mentre escoltava música de l’Spotify. A l’hotel, després d’una llarga estona dins la banyera, va continuar amb el llibre on, ja al començament, un cap humà degollat penja de la creu del campanar d’una església. El va engolir amb un gintònic per esperar l’home que no sap apreciar com de bonic és el país dels crepuscles, ni una dona de bandera com la veïna. «Com li ha d’agradar tanta bellesa a un pobre trencalòs com ell, un depredador que gairebé no sap les beceroles», reia mentre ho pensava i va recordar un fulletó on es parla d’espècies protegides de la comarca: “Quebrantahuesos”.

3 – ELLA I ELL
No s’han vist altra vegada al restaurant com pensaven. S’han creuat precipitadament a l’entrada de l’hospital de Vielha, a les deu del vespre. Ara, dues hores més tard, seuen els dos, l’un al costat de l’altra a la sala d’espera d’urgències. No es coneixen de res i tindran tot el temps del món per explicar-se les vides respectives.
Cap a les set de la tarda ella va rebre una trucada. Esperava impacient notícies del marit, que no havia piulat des del migdia. Però no era ell. Els Mossos la informaven de l’accident del seu espòs fent barranquisme. S’havia donat un fort cop al cap i l’evacuació va ser complicada. «Ara viatja en un helicòpter medicalitzat fins l’hospital de Vielha», van ser les darreres paraules i, sense saber res més, va agafar un taxi que la portes de nit a aquest cau. Va escopir tot un reguitzell de paraules sense meditar, atordida i confosa, sols esperava una noticia esperançadora d’algú que sortís d’allà dins on l’operaven.
Ell li ha explicat que escorta un polític i que avui gaudia d’unes hores lliures. Precisament a Vielha, on el seu cap tenia una reunió amb personalitats, hi hagué una concentració de gent per protestar per la campanya dels Jocs al Pirineu i per mostrar el rebuig. «No eren quatre arreplegats. Eren més tres-centes persones», ha dit.
─Quan els reunits han sortit al carrer, hi ha hagut crits i aldarulls. Quan entrava al cotxe per portar-lo a Espot, algú se li ha acostat i l’ha increpat enmig d’empentes. Un cop dins del vehicle han sortit escopetejats. Ja a les afores, el cotxe ha relliscat i ha perdut el control sortint de la carretera, un parell de voltes de campana i....
La resta la poden imaginar. L’ambulància l’ha portat a l’hospital amb traumatisme cranioencefàlic de pronòstic reservat. Així que ell, quan l’han avisat, ha conduit en direcció a València d’Àneu, ha deixat enrere les falles d’Isil per pujar el maleit port de la Bonaigua fins arribar a la Vall d’Aran, on espera que algú li doni alguna esperança.
Ella i ell tenen moltes hores per endavant per fer-se companyia enmig la feréstega soledat i tristor de l’hospital que els acull, protegint-se mútuament. Fora, nit freda, negríssima.

FI