El meu somni, donat la volta totalment.


Autor: Esti

Data publicació: 18/03/2022

Relat

El meu somni, donat la volta totalment.
Bon dia, tinc trenta anys acabats de fer, em dic Marta i soc de Lleida, concretament d'Espot, i des de molt petita, he fet patinatge sobre gel, fins al punt al qual quan tenia sis anys vaig fer la meva primera competició, i la vaig guanyar. La meva història el ser patinatge, ha sigut una mica complexa, ja que no tinc braços. Quan vaig néixer, no tenia braços, però sempre tothom m'ha respectat i m'ha cuidat molt i gràcies a això he estat on he estat ni que hagués sigut molt complicat.

Bé, quan tenia uns quatre anys, un dia vaig anar a dormir a casa la meva àvia, i per primer cop vaig sentir el que era enamorar-se d'alguna cosa, i aquella cosa era el patinatge sobre gel. Em va posar un vídeo d'una parella fent patinatge sobre gel i em vaig enamorar per primer cop a la meva vida. Va ser amor a primera vista, i des d'aquell dia faig patinatge sobre gel, i sempre m'ha encantat.

Em van apuntar d'extraescolar, i era molt complicat aguantar l'equilibri, però, amb esforç, i moltes hores de pràctica ho vaig aconseguir. Sempre he competit, ni que al principi no m'agradava massa, no obstant això en quant la meva vida avançava, m'agradava més competir. Fins que quan tenia divuit anys vaig fer la meva primera competició als paralímpics de Catalunya, i allà, vaig guanyar una de les medalles més importants de la meva vida. La medalla d'or de Catalunya.

Va ser una experiència brutal, on vaig aprendre moltes coses, tant tècnicament com moralment, i també vaig conèixer a moltes persones molt rellevants per la meva vida, entre elles l'amor de la meva vida, en Pol.

Bé, al principi, tot anava bé, vaig guanyar la medalla, feia competicions, de més o de menys rellevants, entrenava, tant la meva família com jo teníem bona salut i sobretot, gaudia molt, moltíssim.
Un bon dia, que em tocava metge de braços com sempre, em van informar que tenia un problema als meus lligaments que no estaven tan sans com sempre, i que m'havien d'operar, quan em van donar la notícia, no estava trista més aviat contenta, perquè sabia que això era una millora a la meva carrera i per a mi, però en el moment en el qual el doctor em va dir que podria haver moltes complicacions fàcilment i que hauria de fer gairebé tres anys de repòs absolut sense fer esport, o fins i tot tota la meva vida sense tornar a la vida professional de competicions, olimpíades... em vaig quedar de pedra, no sabia què fer, com reaccionar, contestar. Simplement, em vaig quedar mirant fixament a la paret.

Van passar els dies i va arribar el gran dia, pot ser l'última competició que faria i la més important de totes. Les olimpíades de Rio, el 2016 (les paralímpiques). Vaig competir, i per la meva sorpresa, vaig guanyar la medalla d'or, amb la meva parella de patinatge, en Robert i vam guanyar. Estava molt contenta, plorava d'emoció perquè aquella podia ser la meva última competició i efectivament, ho va ser. La millor i última competició que he fet mai. Al cap d'uns 5 mesos de continuar practicant l'esport i fent entrevistes, em van operar, i va arribar el gran dia el 19 de gener del 2017 va arribar el dia on la meva carrera professional va acabar. On em van operar i els meus lligaments estaven molt pitjor de l'esperat i no tenien solució. L'operació de gairebé 12 hores que havia de durar, va durar dues, ja que simplement em van obrir, van veure que no tenia cap solució i em van tancar. I en aquell moment ja no podia competir, ni practicar el meu somni, amor i company de vida, el patinatge sobre gel.

Però bé, la meva vida havia de continuar endavant, així que després de l'any de repòs, vaig decidir, ser entrenadora professional de patinatge i també dedicar-me a fer entrevistes, anar a programes de televisió catalana i anglesa i fins i tot, faré una pel·lícula sobre la meva història als paralímpics i amb el patinatge en general. Així que aquesta és la meva vida, entrenar, parlar per televisió i en aquest cas fer una pel·lícula sobre la meva vida, cosa que per mi, una noia, sense braços, que es va enamorar del patinatge sobre gel a casa de la seva àvia i que soc d'un poble de Lleida, és molt surrealista. Sembla un somni i aquest somni, fet realitat. Tot i que ja no puc competir o fer massa esforç o que una màquina m'hagi de donar el menjar soc molt feliç. Tinc tot el que necessito per ser feliç.