El meu millor amic


Autor: Melcost

Data publicació: 18/03/2022

Relat

Hola, el meu nom és Pau i sóc cec des que vaig nàixer.
Quan era petit, jo anava a un col·legi públic per a nens que generalment no tenen discapacitats. Com ja imagineu, no vaig tenir cap amic; només a la meva gosseta, Sev.
Quan vaig tenir uns deu anys, no volia anar a l’escola perquè els nens es reien de mi. Jo sofria molt totes les vegades que algú se m’acostava perquè tenia por.
Visc a Espot, un lloc molt bonic on sempre neva i des que tinc memòria, vaig a l’estació d’esquí a esquiar; eixa era la meua passió des de petit.
Cada dia enyorava l’hivern i els dies esquiant amb la meua família. Com no puc veure res, necessito un guia per a poder esquiar. Els meus pares van veure que des de petit se’m donava molt bé l’esquí, però no es podien permetre portar-me a classes ni contractar un guia per a mi, així que la meua guia sempre ha sigut la meua gossa. Ella estava entrenada per a això.
De xicotet no dubtava d’ella ni un segon, sabia que no anava a decebre’m.
Vaig anar creixent i se’m donava realment bé l’esquí. Sortia sol a esquiar acompanyat de Sev sempre i millorava progressivament.
Per al meu setzè aniversari, la meua família va estalviar els diners per a comprar-me uns esquís i uns bastons i vaig començar a sortir molt més a esquiar. Ho passava en gran esquiant amb la meva gossa a Espot!
Fins que un dia, passant pel pont Noguera de Pallaresa amb Sev, ensopeguí amb una pedra solta i caiguí de morros contra el sòl. Per sort, no em va passar res, però els esquís van sortir volant i vaig caure al riu.
Va ser un dels pitjors moments que havia sentit però, tot i així, no vaig perdre l’esperança.
A l’any següent, la meua família tornà a estalviar per a comprar-me altres esquís i torní a esquiar tant com abans o més. Quan més sortia a esquiar més aficionat em feia.
Quan vaig complir els divuit anys, vaig parlar amb els meus pares i els diguí que ja sabia el que volia ser de major: volia ser esquiador professional.
Al començament no creien que jo ho podia fer sense un guia i a les persones amb les que em relacionava, els pareixia bé, però dubtaven de mi.
No obstant això, jo vaig seguir endavant amb el meu objectiu que tenia tan clar.
A poc a poc, vaig anar competint i cada vegada ho feia en pistes més conegudes com La Molina (Girona), Serra Nevada (Granada), Madrid Snow Zone (Arroyomolinos), Formigal -Panticosa (Huesca), entre altres. Però sempre, acompanyat de la meua gosseta.
Encara que sembli mentida, no m’ha passat mai cap accident greu mentre competia. Només una vegada a Sev li van fallar els reflexos, em vaig estavellar amb uns companys i Sev es trencà una pota. Malgrat això, no ens ha passat mai res.
A banda de la meua família, ningú ha vingut a veure’m competir excepte una vegada. Quan tenia vint anys, la meva antiga i actual millor amiga, Lily va vindre a veure’m. Em vaig posar molt nerviós perquè no m’havia vist ningú abans! Però tot i això, res va impedir que Sev fes el treball correctament, com cada dia.
Jo vaig a poc a poc guanyant competicions i, actualment, tinc diverses medalles i copes. Continuo competint i millorant cada entrenament i he pogut complir el meu somni.
Ara visc feliç i amb ganes de, cada matí, despertar a Sev i anar a entrenar junts.