El comitè a l’estany de Sant Maurici


Autor: Laia Garrofa

Data publicació: 16/03/2022

Relat

El comitè a l’estany de Sant Maurici
Una petita caseta de teulada vermellosa ressaltava en aquel blanc paisatge d’hivern, el llac de Sant Maurici era una de les atraccions turístiques més importants dels pirineus, sobretot a l’hivern ja que tota la seva superfície es cobria d’ un intens i brillant blanc. Un fil de fum sortia de la xemeneia d’aquella caseta, a la seva teulada un esquirol menjava una pinya recolzat en aquella petita paret de maons calents a causa del fum que pujava per aquesta. Un gall de fer sota un roure menjava els seus fruits mentre que tranquil admirava aquel bellíssim paisatge.
La reunió del Comitè d’animals d’hivern del llac de Sant Maurici estava a punt de començar i tots els seus components anaven arribant al punt on la reunió tindria lloc, aquestes reunions se celebreven una vegada per setmana per a poder ficar en comú totes les inquietuts i queixes dels animals del bosc.
El primer en arribar al punt de reunió va ser l’esquirol Pui Alt un d’els esquirols més vells de tot l’estany i boscos del voltant, després va arribar la perdiu blanca que amb el seu blanc plomatge gairebé no se la distingia de la neu, aquesta perdiu es deia Muntanyó. Poc a poc van anar arribant tots els animals del comitè com ara; l’isard de Saburó , la marmota Montsaliente ,l’àliga daurada Pui de linya i molts més. El director d’aquelles reunions va arribar dels últims a la trobada ja que li agradava fer una entrada triomfal tot ensenyant la seva bonica cua, -Bon dia senyor Aigüestortes!- van dir els integrants de la reunió una vegada ell va estar assegut a la seva pedra. Aquest va assentir amb el cap i va dedicar-los un petit somriure,-Que la reunió comenci!- va exclamar. -Avui estem aquí per a explicar-nos les inquietuds i queixes sobre l’estany, el bosc i els seus voltants. Algú vol començar aportant el seu comentari?- va dir el senyor Aigüestortes.
-Jo!- va exclamar la perdiu Muntanyó.-M’agradaria comunicar-vos que a causa dels turistes i excursionistes que cada any i cada cop més van venint a vistitar aquest magnífic parc natural d’Aigüestortes hi ha més residus, no parlo d’una cosa exagerada però si que més d’una vegada m’he trobat amb embolcalls de barretes energètiques o de bosses de patates fregides. Una de les opcions que crec que serien viables per solucionar aquest problema seria ficar papereres o contenidors per a què la gent pugui tirar la brossa allí, no solucionarà el problema al complet però seria una millora.- va dir.-A mi també m’agradaría donar la meva opinió sobre un tema que trobo molt important- va dir l’isard Saburó. -M’agradaria dir que hi ha alguns nens, nenes, homes i dones que venen a fer excursions o a caminar i admirar aquest bell paisatge i que arrenquen i fan malbé parts de la flora de l’estany i del parc natural. Ja sé que no podem fer res al respecte però hauríem d’intentar buscar un sistema per a què arranquessin les mínimes plantes, fulles i flors possibles de la zona perquè a part de ser un encant més d’aquest parc són aliments d’animals com nosaltres.-Va dir tot convençut.-Algú vol aportar alguna cosa més?-va preguntar el gall fer i director de la reunió. Ningú va dir res i, per tant, el senyor Aigüestortes va donar per finalitzada la reunió es va acomiadar de tots i totes i va marxar exivint de nou el magnífic plumatge que tenia a la cua.
Tots van marxar cap als seus respectius caus i nius perquè era molt de nit, però l’únic que es va quedar despert vaig ser jo, el mussol a qui ningún convida a cap reunió perquè tothom pensa que està adormit i pel qual ningú es preocupa perquè sempre està sobre la branca d’un arbre observant tot el que passa en aquel, normalment silenciós i en aquell i enamoradís paisatge que està sempre ple de vida i d’esperança com la que tinc jo de què algún dia algú es recordi de mi.