Decidir


Autor: Passavolant

Data publicació: 14/03/2022

Relat

L'Aureli té una vida envejable. Fa ben poc que li han ofert un contracte indefinit en un despatx d'advocats. Sap que la feina rutllarà. Durant els anys de la carrera, se li donava bé el dret penal. De fet, s'hi va especialitzar. Per inèrcia. Molts dels seus amics i alguns professors li aconsellaven que així ho fes. I va poder fer les pràctiques en el mateix despatx on ara treballa. A més, l'Aureli sap que no tindrà maldecaps amb l'habitatge. Té una casa de dues plantes, amb quatre habitacions, dos lavabos i un menjador de 60 metres quadrats en un dels barris benestants de la ciutat. Herència d'un oncle seu que va morir fa sis anys. D'aquí a vuit mesos, es casarà amb la Carla, una noia a qui va conèixer a l'institut. Sap que li anirà bé amb ella. S'entenen. Pràcticament des del primer moment en què es van conèixer, ara ja fa uns quants anys.

Però l'Aureli també sap que bona part de tot això és mentida. Que la seva vida actual no l'omple. Que no es feliç. Que voldria canviar-ne algunes coses. Però que si ho fa, n'espatllarà d'altres. Porta molt de temps amb aquest dilema. Fins fa ben poc, es deia a si mateix que això no l'afectava, que estava convençut que el camí que havia triat era el bo. Que la seguretat i l'estabilitat que li conferia tot plegat era el que buscava. Això creia. I així ho vivia. S'enganyava? Ara començava a dubtar-ne. Cada vegada més, sent un nus a l'estómac que es va estrenyent. I a vegades, a la seva feina, té moments en què la ment li fuig del despatx.

Sap que aviat haurà de prendre una decisió. Que implicarà unes conseqüències. I que té dubtes sobre si serà capaç d'assumir-les. Ho entendrà la Carla? L'acompanyarà?

Els dubtes i les incerteses van començar la primera vegada que va endinsar-se al Parc Nacional d'Aigüestortes. D'alguna manera, va ser casual. Era l'últim any de carrera. Es va inscriure en una jornada sobre dret ambiental que durava tres dies. Tenia lloc a Esterri d'Àneu. Era a la primavera, i l'indret encara conservava la blancor de la neu que es resistia al desgel. Durant els matins, diverses ponències versaven sobre les eines que proporciona el dret internacional i el dret europeu sobre la protecció i la defensa del medi ambient.

Una de les tardes incloïa una visita a tota la zona de l'Estany de Sant Maurici, amb l'inici a la casa del parc d'Espot. Des del poble, els taxis que arriben fins als peus de l'estany van assolir el seu trajecte seguint el curs de l'Escrita. I mentrestant, l'Aureli notava com se li despertava, lentament, un sentiment que poques vegades havia experimentat. Se sentia diferent, com si el seu lloc en el món fos aquell. A mesura que caminava per l'itinerari 2, fins a l'estany de Ratera, se sentia fascinat per tot l'entorn. Tot aquell ecosistema, configurat durant segles, li desvetllava unes sensacions mai viscudes. Fet i fet, no hi havia estat mai abans, sembla estrany. Ni s'ho havia plantejat, anar-hi. Amb la Carla, quan sortien algun cap de setmana, no gaires, sempre anaven a prop de casa seva. I als estius, quan tenien vacances, triaven indrets costaners. No li desagradaven.

Però des d'aquella primera vegada, sempre que pot hi va: nombroses sortides al Parc Nacional, amb la neu emblanquint-ho tot o amb el verd i els tons ocres i marronosos de la primavera i l'estiu. De la mateixa manera, també s'ha enlluernat amb els paratges de fora del parc. També s'hi escapa, quan pot. Com avui.

El vespre anterior, no s'havien posat d'acord amb la Carla sobre què fer:
- Una altra vegada vols tornar a marxar cap al Pirineu? - li va preguntar ella.
- Sí, necessito anar-hi - li va respondre ell. - Em fa sentir bé. - En realitat, aquesta vegada havia decidit que era el moment d'escollir: seguir com fins ara o vida nova. Però això no li havia dit a la seva futura esposa.

I així, amb una sensació estranya, se'n va quan la primera claror del sol comença a despuntar. Està frisós per endinsar-se a les comarques pirinenques. I, per fi, quan circula passant pel costat del pantà de Sant Antoni se li comença a omplir l'esperit. Se sent alliberat. Ple. Satisfet. En el camí d'anada, nota com se sent atret per tot el conjunt de muntanyes i serralades. El congost de Collegats es la porta d'entrada a la vida que voldria tenir. Desfer-se de les cotilles que li imposa la feina al despatx. Desempallegar-se de les cadenes que el mantenen en un lloc que no sent com a propi.

La pujada, en direcció nord, paral·lela a la Noguera Pallaresa, li renova la il·lusió per un model vital que sap que el satisfaria del tot. I en entrar a les Valls d'Àneu s'imbueix de l'atmosfera inspiradora que l'envolta. Sap que el seu lloc es aquí. Ho nota. Aquest es el seu lloc predilecte. Les escapades cap a les planes de Son són espectaculars. Els avets i els boscos de pi negre, agrupats o solitaris, indiquen els indrets acollidors i avisen dels més feréstecs.

En arribar a l'aparcament del Pla de la Font, hi deixa el cotxe. N'hi ha uns quants més d'estacionats. Baixa del vehicle, obre la porta del maleter i es posa les botes per caminar. Quan ja està equipat, agafa la motxilla amb l'aigua i el menjar. Uns núvols grisos enteranyinen el cel. Però no sembla que amenacin pluja. Encara que no se sap mai, i a la bossa hi duu l'impermeable.

Comença a caminar, decidit. A cada passa pensa com canviaria la seva vida si s'instal·lés allà. Què faria en el dia a dia. Perquè sempre que hi va és de visita, tot planificat. Mentre esquiva les pedres més grosses del camí rumia quins entrebancs haurà de superar.

L'Aureli arriba al destí que s'havia proposat. Però avui no se sent cansat. Vol caminar més. Potser empès per la necessitat urgent que té de prendre una decisió. Les forces l'acompanyen per enfilar una altra ruta. Encara li queden uns quants queviures a la motxilla: un entrepà de fuet i un de truita, alguns fruits secs -nous i avellanes-, i una cantimplora plena d'aigua. Pensa que avui podria arribar fins al cim de Lo Tésol. L'havia mirat unes quantes vegades per internet, i al mòbil hi té descarregat el track. Encara que no hi ha gaire cobertura, el pot anar seguint.

Tot d'un plegat, aquells núvols s'han intensificat, i es posa a ploure. La muntanya es imprevisible. Sempre ho havia sentit a dir. Però li es igual. Encara hi ha neu als vessants. I els cims més alts també estan coronats per la blancor. La mica de sol que ha fet aquests últims dies fa que, en alguns senders, hi hagi gel. S'ha de vigilar. L'Aureli té al cap que avui prendrà una decisió. No pot continuar així. Cada vegada té més necessitat de deixar la seva monòtona vida i canviar. Les cames van soles, pràcticament. Tota la seva atenció està focalitzada en decidir. Però una part del seu jo es pregunta si ho ha de fer, això de deixar-ho tot. Segurament, si hi rumia bé, pot ser feliç amb la vida que té ara. "Ho tinc tot, també, al pis on vivim", es menteix a ell mateix, influït per la veueta que sent a dins. Potser no ho té tan clar.

Una parella d'excursionistes que van en sentit contrari el saluden. Gairebé ni els sent quan diuen que al capdamunt encara hi ha molta neu, que els núvols es van enfosquint, i que potser seria millor que baixés amb ells. L'Aureli els hi fa adéu amb un to de veu gairebé imperceptible. Està capficat. I, de sobte, el peu esquerre trepitja una placa de gel. Després de fer tentines, el noi no arriba a caure. Com si res, es refà i segueix amunt. Hi arribarà. Té la impressió que des de dalt del cim serà capaç de reflexionar, amb tranquil·litat, valorant tot el que té, i tot el que desitja.

Gairebé no nota el cansament. El cos li demana que tiri amunt. Els núvols han passat de gris a negre, i s'escapen les primeres gotes. Alguna se li escola pel coll de la jaqueta, li ressegueix l'espinada, i li provoca un calfred. S'ha tret el buf, perquè l'esforç de la pujada l'ha fet suar una mica. Però segueix caminat. S'ha proposat decidir-se, i ara no es veu fent-se enrere sense saber què fer. Ara, el xàfec ja comença a ser més persistent, i el comença a acompanyar una boira que segur que ben aviat ho cobrirà tot.

"Ja falta poc per arribar", pensa l'Aureli. De fet, ho ha verbalitzat en un xiuxiueig. Ara la tempesta ja comença a ser de les que fan època. El noi segueix capficat amb les seves cabòries, sense adonar-se que faria bé de girar cua. No té la ment allí. Encegat, segueix amunt. Treu forces de tot arreu, però veu que les condicions són molt complicades. S'atura. Pensa un moment. El fet d'haver arribat fins aquí l'ajuda a decidir. S'està una estona pensant. Ho té clar. Sap què farà. Ja ha escollit. S'ha posat a caminar per inèrcia. Ni se n'adona que el camí comença a perdre's entre la boira i la neu. Les marques grogues són molt difícils de distingir. De cop i volta, un pas en fals. L'Aureli nota que el terra s'esfondra sota els seus peus, i veu com les capçades dels arbres que tenia al costat s'allunyen. Cau. Pendent avall. Nota cops i estrebades a braços, cames i tòrax, per tot el cos. Tot està molt fred. Congelat. Dolor. Ombres. Pendent avall. Pedres per tot arreu. Hi repica. Un cop molt fort al cap. Foscor. Nit. Tot decidit. Tot acabat.