Cultures cavalleresques


Autor: Rinxols negres

Data publicació: 18/03/2022

Relat

“Cultures cavalleresques”
Era març de l'any 1148 i aquell hivern no havia nevat molt, però prou perquè en els camins fos difícil circular.
En una taverna situada enmig del Pirineu, envoltada per unes muntanyes nevades. Era un lloc sorollós, feia olor de brut i estava decorada amb fusta, a la barra, tenien quatre botes diferents de vi, aquell bar tenia provisions pel camí, ja que era un lloc de pas del Pirineu.
Al fons de la sala en una taula conjunta, hi havia cinc cavallers de diferents nacionalitats es dirigien a Espot, comtat del Pallars, per anar a visitar-lo, perquè ells s'havien quedat sense habitatge a causa de les conquestes i buscaven un lloc tranquil per viure durant un temps. No es coneixien de res, no sabien els noms de l' altre, però estaven a la mateixa taula, és a dir que eren desconeguts amb un mateix objectiu: trobar casa per un temps.
—Quants cavallers!- va informar el taverner jove a l'amo.
—Sí, jo aposto cinc botes de vi a què tots van a la mateixa direcció, però no es coneixen- va arriscar a endevinar l'amo.
—Jo crec que no.
—Que sí Froilà!
—Si vostè ho diu- es va queixar el taverner jove.
Mentrestant a la taula on seien els cavallers, cadascú més diferent que l'altre, hi havia: dos cavallers templers, que xerraven entre ells amb una llengua indesxifrable pels altres, un romà, un musulmà i un franc. Tothom estava en silenci i era bastant incòmode, l'amo de la taverna, en Beltran, va guanyar l'aposta que havia fet. Cadascú va pagar amb una moneda diferent: els templers amb dinars, el romà denari argentum, el franc amb llibres franceses, i el musulmà amb dirham, això demostrava la diversitat social en la taverna.
Quan va acabar el sopar, la taverna va tancar i els cavallers van marxar sense haver dit res en tot el sopar a causa de la falta de comunicació. Cada cavaller es va dirigir en un sentit, però, el que no sabien era que es trobarien a prop de l'ara conegut com a llac de Sant Maurici tres dies després.
Durant aquests tres dies que va durar el distanciament dels cavallers, no va nevar, tanmateix, es veia que el cim del Gran Encantat estava nevat.
Passats aquests tres dies, els cavallers templers anaven xerrant pel bosc quan de sobte senten un soroll.
—Que fou aquest soroll?-preguntà un cavaller desconcertat.
—No ho sé pas- respongué l'altre.
Quan anaven a agafar les espases per estar preparats per qualsevol sorpresa de sobte apareix el cavaller franc que tres dies abans havia estat sopant amb ells!
—Què feu aquí?- preguntà intentant que els altres el comprenguessin.
—El mateix t'hauríem de pregun...
No va acabar la frase quan d'una revolada apareix el musulmà, pocs minuts després el romà. Es van quedar tots perplexos. No sabien què dir, es van quedar uns moments en silenci, però el romà va ser el valent que va fer la pregunta que tots s'estaven formulant:
—Què feu aquí?- va qüestionar.
—Nosaltres ens dirigim cap a Espot, un poble petit del qual ens han parlat meravelles- explicà un templer.
—Jo el mateix- van aclarir els altres a l'uníson.
Tots van començar a proposar idees sobre què podrien fer al final, van decidir que anirien junts, com una expedició, a Espot.
Viatjaven a bon ritme per arribar al cap de tres dies, les úniques paraules que deien eren per indicar el camí i del paisatge. "En algun moment haurem de coneixe'ns" pensava a estones el romà, el més jove de tots.
Anaven passant les hores, i el temps empitjorava, cada cop apareixien més núvols negres.
—On dormirem?- atreví a preguntar el musulmà
—Si ens afanyem podrem dormir al Castell de Llort que diuen que està força bé- contestà un templer.
—Bona idea!
—Per cert, no ens hem presentat, jo soc Bernat el Virtuós, i el meu company és Felip el Tossut- van dir els dos cavallers templers.
—Jo soc l'Aureli- va informar el romà.
—En, Benoit Poetire per servir-vos- es va presentar el franc.
—Ahmed de Medina- va anunciar el musulmà.
Van arribar al Castell al cap de dues hores, però els van informar que estava ple. No sabien què fer, no obstant el romà va tenir una idea.
—Podríem dormir a l'església del poble que estarem més segurs i resguardats que no pas quedar-nos fora que fa gelor.
—Bona idea Aureli!- va exclamar el Benoit.
—Sí!- van dir els altres a l'uníson.
Aquella nit era freda i gèlida no com les anteriors, a Espot havia nevat bastant i era difícil deambular pels carrers, no pavimentats, del poble.
En arribar a l'Església Santa Llogaia d'Espot, la porta era tancada, però n’Ahmed va usar els seus dots per manejar el ferro, va obrir la porta. En aquella època l'església era robusta feta de pedra, amb només una nau central, en l'espai central hi havia uns bancs per quan feien missa, a les parets hi havia bastants representacions artístiques.
—Dormirem aquí, que cadascú s'instal·li en un banc- va ordenar en Bernat.
Així ho van fer, els cavallers es van instal·lar i al cap d'uns minuts de tancar les llànties que havien encés per anar a dormir.
—Podeu dormir?- va preguntar el Felip.
—No- van dir a la vegada.
—A què us dedicàveu abans d'emprendre aquest viatge? A part de ser cavallers- va interrogar l'Aureli.
—Jo era serraller, treballava en una tenda amb el meu pare a la ciutat, el negoci ens anava prou bé- va explicar amb un to alegre n’Ahmed.
—Què interessant, jo era fuster i treballava en un gremi amb el meu cosí que era el mestre artesà, ens especialitzàvem en mobles: cadires, estanteries, etc. amb en Bernat- va narrar en Felip.
—Exactament- va dir en Bernat
—Jo era guerrer, però quan no lluitava feia feina de terrissaire, fent figures de fang, era una feina una mica bruta- va assegurar en Benoit.
—Jo era un botiguer que proveïa a un senyor feudal- va afirmar en l'Aureli.
Així, a poc a poc, es van anant coneixent els cavallers que en un principi havien estat desconeguts sopant en una mateixa taula una nit gèlida. Per això avui en dia és tan