Carta al metge d’Espot


Autor: Amélie Bouchon

Data publicació: 19/03/2022

Relat

Carta al metge d’Espot
A Joan I. metge d’Espot

Àreu, Vall Ferrera (Parc Natural de l’Alt Pirineu)
Dijous, 17 de març 2022

Apreciat Joan:
Et vaig dir que algun dia t’escriuria una carta. Aquí la tens!
Ara que tot és tant ràpid i immediat, en una societat accelerada que viu a ritme frenètic, escriure i llegir una carta és un plaer, que espero gaudeixis amb mi des de la distància, amb calma, assaborint-ne el contingut com si fos un gotet de ratafia o de cassís, en silenci, sense interferències.
Potser la llegiràs en el teu racó preferit, al teu cau, la teva zona de confort, el balancí entre la finestra i l’estufa, abans que es faci fosc i la nit gèlida abraci de silenci i acotxi amb una flassada d'estels els carrers, ara ja buits, d’Espot.
No he triat una data qualsevol per enviar-te la carta. Avui ja fa dos anys que simultàniament i en la distància vam emmalaltir de covid i ens n'hem sortit. Mai oblidarem la traumàtica experiència que s’ha emportat la vida de pacients i familiars, posant el valor de la salut i la ciència en el focus prioritari de molts recursos i converses.
Surto de guàrdia. Estic cansada. No hi ha millor plaer que gaudir d’unes torrades de pa amb tomàquet i xolís i de la companyia d’un llibre abans d’adormir-me.
S’escolta el silenci, la banda sonora de la Vall Ferrera, convertida en eslògan publicitari i que s'agraeix quan es busca intimitat i complicitat.
Estic rellegint “El médico rural” d’Honoré de Balzac i m’he recordat de tu.
El protagonista de la novela i tu feu la mateixa feina: metge de poble. Sols us separen 190 anys. Ell anava a fer domicilis a cavall i tu en 4x4, però per tots dos les mans i la calma que permeten l’escolta i el contacte, són les millors eines per explorar l’anatomia i l’ànima dels pacients, per crear aquest vincle quasi màgic de confiança i confidencialitat que s’ha trencat amb l'accés massiu a l’alta tecnologia en nom del suposat progrés.
Aquest exemplar me’l vas regalar fa anys, poc després de conèixer-nos en unes jornades científiques on vas començar la conferència identificant-te orgullosament com a “metge de poble” enamorat de la teva professió. Ens vam fer amics de seguida i des de llavors hem compartit angoixes, converses íntimes, feina i amistat. Un plaer gaudir de la teva privilegiada experiència professional i de la teva companyia.
Acabada la carrera fa quasi quaranta anys, quan la majoria dels teus companys de la Universitat es van deixar seduir per la tecnologia i van trobar feina en grans hospitals de tercer nivell en entorns urbans, tu, com un salmó a contracorrent, vas arribar a Espot, amb l’alegria i la ingenuïtat pròpia de la joventut, carregat de coneixements teòrics apresos a la facultat i als llibres. Quan encara no hi havia internet ni telèfons mòbils i les històries clíniques dels pacients eren sobres rígids amb fulls de paper manuscrits que contenen els teus apunts sobre diagnòstics i pronòstics en una caligrafia ilegible.Com correspon al tòpic de la mala lletra que fem metges i metgesses, un tresor que encara guardes sota clau en caixes al soterrani del magatzem.
Amb els anys has guanyat molta experiència. Encara treballes 24/7, vetllant per la salut física, psíquica i emocional de la gent del poble “de tota la vida”, de veïns de la comarca, de nouvinguts, de turistes, excursionistes, clients de càmpings, d’hotels, cases rurals, d’amics d’Israel i de mig món, de nens, adults i padrins. Una feina diversa en una geografia dispersa. Atenent urgències, emergències, patologia aguda, crònica, preventiva, final de vida, nen sa, control de l’embaràs, cirurgia menor, infiltracions, promoció d’estils de vida saludables, alta complexitat assistencial, nous protocols … Tot hi cap a la teva cartera de serveis de metge de família, amb sol, pluja, borrufa o neu, fent malabars amb la gestió del temps, dels recursos i sense perdre l’alegria.
Els cabells se t’han tornat més blancs i han aparegut arrugues al teu rostre. Però no has perdut el somriure, ni l’empatia, ni l’escolta ni les ganes per fer sentir única a cada persona que et visita, que busca ajuda, consol o cura per telèfon o correu electrònic, a la consulta, al domicili, de dia o de nit, estiu i hivern, festiu o feiner.
Espot ha canviat des de que hi vas arribar. Menys sector primari, més turisme, més negocis de temporada, més envelliment de la població autòctona, més visitants amb diferents expectatives, més canvis en l’urbanisme local. Però encara sense internet d’alta velocitat, amb les carreteres “de tota la vida” i sense transport públic ni altres necessitats no cobertes que dificulten el dia a dia en el món rural cada cop més envellit i amb menys recursos.
Ara les històries clíniques dels nostres pacients estan informatitzades i compartides amb altres professionals de la salut sense perdre la confidencialitat. Documents, fotos, imatges de les exploracions poden consultar-se on line telematicament i també afavoreixen tenir més i millor accés al coneixement, que et possibilita poder estar al dia en l’evidència científica mundial i la formació continuada amb un esforç personal extra, per donar més i millor qualitat en l’atenció i resolució que permet en molts casos evitar trasllats a l’hospital comarcal per visites, exploracions complementàries o ingresos, reportant un plus a la qualitat de vida als teus veïns, principalment als de més edat i amb més problemes de salut.
Tanco els ulls i lentament amb la imaginació torno a Espot com si fos un trencalòs, la majestuosa au protegida i admirada, que sobrevola la Noguera de Vallferrera fins a LLavorsí, bressol dels esports d’aventura i després a contracorrent enfila la Noguera Pallaresa fins arribar a la desembocadura del riu Escrita. Paral.lela a la sinuosa carretera agafo alçada fins que visualitzo una fila de taxis a l’entrada del poble que espera als clients per pujar a Sant Maurici. El trajecte i l’experiència no els decebrà. En unes hores retornaran al punt de sortida, explicaran anècdotes i compartiran fotos de paisatges idíl·lics en les seves xarxes socials.
Segueixo volant. Una línia imaginària divideix Espot en dues meitats assimètriques. En una, la rutina, el plaer i la vida diària, on hi ha el bullici, l’escola, la piscina, els negocis, les vivendes i els restaurants gourmet on em convides quan vinc a gaudir de la teva companyia i de la gastronomia local. A l’altre costat del riu Escrita, menys públic i més silenci. L'església de Santa LLogaia, és símbol del poder de la fe en èpoques passades i una joia austera de l’art religiós pirinenc, el cementiri i el consultori. Vida i mort, ciència i fe. Un recurs al costat de l’altre, sense competir i potser fins i tot col·laborant en algunes de les etapes vitals dels teus pacients. Contradiccions humanes que no tenen encara resposta.
M’acosto a l’edifici de pedra i fusta dissenyat amb molt bon gust arquitectònic i totalment integrat en l’estètica d’Espot on tu i el teu equip treballeu a diari. Sense agenda, cada vegada amb millors recursos i més coneixements i on et vinc a buscar quan acabes la jornada laboral. Tu també ets un trencalòs, discret i camuflat en el paisatge, un exemplar únic que tothom coneix i admira. Aquest és el teu niu.
T’adjunto amb la carta unes fotos del maig de 1965, recuperades d’un àlbum familiar en blanc i negre. La lluna de mel dels meus pares va ser a Espot quan la pista d’esquí encara no existia i arribar al teu poble va ser una aventura.
No fou fàcil vèncer la inèrcia i l’oposició de l’entorn que els proposava altres destins teòricament “més romàntics“. Afortunadament es van sortir amb la seva i van passar uns dies al teu poble, fent excursions durant l’espectacle del desgel pel Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici sense les actuals aglomeracions de visitants, un espai verge i bucòlic.
Amb molt de respecte trec la pols que els anys han cobert a emocions prohibides i silenciades en un moment de la història on tot plaer era pecat. Secrets amagats de la llum del sol, amb passió i alegria. Vull que sentiments, colors i percepcions aflorin de nou en una nova primavera.
Les seves vestimentes delaten el pas del temps. La bellesa dels paisatges es manté afortunadament intacte. Ells es veuen feliços i joves. Les imatges fetes amb la seva càmera leica®, m’emocionen. Abans que el tamís de la memòria filtri els records i els manipuli, vull tornar als escenaris reals dels seus potxons, rialles i abraçades. Per això t’agraeixo tant que sovint m’haguis acompanyat a indrets poc massificats, menys accessibles, que afortunadament no han canviat.
Visualitzo ara Els Encantats. Geologia i ciència en estat pur, enfrontats a la llegenda de la por i l’amenaça de la fe. La bellesa natural i el caprici del quaternari són les pedres i l'aigua al Pirineu, al Parc Nacional, paradís de fauna salvatge, afortunadament protegida des d’abans que nosaltres nasquèssim. Aquest és l’altre tresor i un repte de futur. L’equilibri entre la preservació i el suposat progrès. Són contradictoris?
Mentre el món globalitzat viu la pandèmia, l’emergència climàtica, la crisi energètica i la guerra a Europa, m’adono de que sóc una dona afortunada, empoderada, amb valors que he transmès als meus fills i que ells són el futur d’un món al que a vegades penso que ja no pertanyo. I llavors sóc conscient que necessito tornar aviat a Espot per gaudir del plaer de la teva amistat i de la teva companyia mentre compartim amb calma coca de Tírvia i una infusió d’herbes de l’Alt Pirineu® per recuperar força i buidar la pesada motxilla que arrossego i aturar-me a respirar, a gaudir, a llegir, a escriure, a estimar i a viure, imaginant un futur no gaire llunyà en que jo també, com tu, seré metge del meu poble.