AQUELLA GRAN FLOR SILVESTRE


Autor: Montserrat

Data publicació: 18/03/2022

Relat

Havíem decidit anar d’excursió per Espot i els seus voltants, ja que ens havien informat de que la combinació del verd de la natura i el blau brillant de l’aigua dels llacs de Sant Maurici era un autèntic privilegi.
Vàrem agafar un autobús que ens duria fins allí. El viatge que ens esperava seria llarg, ja que veníem de la capital. El viatge va estar bé, no hi van haver gaires corbes, i a part d’això, vam conèixer gent que també faria la mateixa ruta. El que sí que em preocupava era que portava tot el viatge amb mal de cap. Devia ser pel viatge, suposava.
Ens vam instal·lar a la que seria la nostra casa durant 5 dies. Havíem llogat un bungalou situat a prop d’Espot, una zona envoltada de natura. Al arribar al poble, vam decidir anar a investigar-lo, i veure alguns museus que ens havien recomanat.
Va caure la nit, i el meu mal de cap no havia cessat. Jo m’estava preocupant, ja que des del viatge que en tenia, i no era pas un mal de cap normal, sinó que molt insistent.
Al dia següent ens van llevar molt aviat, perquè avui tocava anar a visitar les muntanyes dels encantats, dues muntanyes que, segons la llegenda, s’havien separat màgicament després del so eixordador d’un tro.
Havent sortit ja del bungalou, es disposàvem a anar direcció cap a les muntanyes, tots equipats, amb guants, gorra, bufanda i forros polars. Com que era hivern, aquell fred de la matinada era molt insistent.
Arribar fins a dalt de tot ens va dur tot el matí, ja que era un pic molt alt, amb quasi 2.748,70 metres d’altura. Havent arribat ja a la cima, ens vam asseure a descansar, per apreciar les meravelloses vistes, que barrejaven blaus i verds, d’aquell parc nacional d’Aigües tortes. Allí dalt, ens pensàvem que teníem la visió de tota Catalunya.
El meu mal de cap continuava insistint, i jo ja no podia més. Semblava que era un mal de cap contagiós, perquè a la Lídia, la meva germana, també li havia començat a fer mal el cap. Ens vam aixecar, amb la direcció de marxar cap al nostre bungalou, quan de sobte, vàrem trobar una flor preciosa.
Aquella flor, desprenia una olor dolça, fresca i humida. Era de colors vius, vermell i rosa, amb tocs de color groc i verd. No era gaire gran, era més aviat petita, menudeta i escanyolida, tot i que contenia un gran nombre de pètals, que reposaven sobre una forta tija. Per l’aspecte que feia, tenia tota la pinta de que fos una espècie silvestre. No m’hi havia fixat abans, però quan vaig alçar la vista vaig veure que tota la muntanya estava plena d’aquesta estranya flor. A mi, des de petita, m’ha agradat molt la natura, i per això tinc un petit jardí amb cultius a casa meva. Coneixia quasi tota la fauna que hi havia a Catalunya, però mai havia vist una flor com aquella i, em va sorprendre.
Li vaig ensenyar a la meva germana, i ella també es va quedar sorpresa, mai havia vist una flor com aquella. Ella era molt curiosa, així que va decidir buscar informació a internet, a veure si hi trobava alguna cosa interessant.
El que vam trobar em va sorprendre molt, la veritat. Es tractava d’una espècie efectivament silvestre, però era especial. Era una planta única d’aquesta zona del món, que creixia gràcies a les circumstàncies de Espot i els seus voltants. Mai se n’havia trobat una d’igual en el món, i que per això era tan important. Es tractava d’una planta curativa, que només creixia durant dos mesos, des de principis de gener fins a finals de febrer, depenent també de la temporada.
A nosaltres encara ens feia molt mal el cap, i ja estàvem molt preocupats, perquè ens havia agafat molt mal als dos. Com que estàvem desesperats i aquella planta es deia que era curativa, vam decidir assumir els perills i provar la flor.
Personalment tenia por, perquè al cap i a la fi era una flor que ens acabàvem de trobar al mig del bosc. Al provar-la, vaig sentir-me una mica estrany. Era dolça, però no deixava de tenir un toc àcid i amarg. El que més em va sorprendre de tot, es que, de sobte, pocs segons després d’empassar la flor, el mal de cap es va esvair, va marxar. Per fi m’havia alliberat d’aquell pes que portava a sobre des que havia arribat a Espot.
La meva germana també se la va prendre, i el mal se’n va anar màgicament. Se’ns va passar pel cap prendre alguna d’aquestes flors curatives cap a casa, però eren una espècie protegida d’aquest lloc tan especial, i no volíem que s’extingissin.
Després d’aquesta gran troballa, vam seguir el nostre camí per aquelles grans muntanyes i aquells grans espais naturals, preciosos i únics en tot el món.