Amor al romànic


Autor: Lola Montanna

Data publicació: 18/03/2022

Relat

Amor pel Romànic
Passava per un camí tot envoltat d’una natura que indicava la propera arribada de la primavera. Anava de camí a veure una església d’estil romànic a la Guingueta d’Àneu, l’església de Sant Martí d’Esquelarre, ja que els meus pares volien que hi anés perquè ells hi havien estat i s’havien enamorat d’aquell estil romànic, a més també volien que els hi fes algunes fotos perquè ells no hi podien anar. Jo al final vaig decidir anar-hi sola ja que ningú m’hi volia acompanyar i ho necessitava documentar per a la universitat ja que estic estudiant aquest estil arquitectònic tan important.
Ja estava arribant a la Guingueta d’Àneu, quan de sobte se’m va aparèixer l’església, la podia distingir molt bé pel seu característic art. Vaig aparcar el cotxe a prop i m’hi vaig dirigir, decidida per a fer una bona ullada i unes boniques fotos per als meus pesats pares. Anava amb la càmera que ells m’havien regalat per l’aniversari dels meus 18 anys, ja coneixent-me a mi com m’agrada fer fotos i l’arquitectura.
Primer em vaig parar a mirar-la des de fora i quan ja estava disposada a entrar satisfeta amb les fotos que havia fet, em vaig dirigir a la portalada i vaig topar-me de cara amb un noi, de fet vaig xocar contra un noi alt amb una jaqueta texana, amb la que m’hi vaig fixar molt perquè jo tenia la mateixa. Vaig caure terra després de l’entrebanc, per sort vaig reaccionar ràpid i vaig poder posar les mans per a no fer-me tant de mal però justament vaig caure damunt la meva càmera que tenia penjada al coll i la vaig aixafar amb el meu cos, trencant-se per la meitat. El noi corrents va aixecar-se, ja que ell també havia caigut però no s’havia fet res; i va venir a ajudar-me i veure que havia passat. Em va ajudar a aixecar-me, jo estava una mica adolorida però res greu, i quan em vaig alçar, el noi de seguida es va presentar, es deia Blai i tenia 20 anys, com jo; es va disculpar i va recollir la meva càmera, ara, a trossos. Crec que es va excusar amb mi unes vint vegades, encara que jo continués dient-li que no era culpa seva. Vam entrar els dos junts pel portal tan característic de l’església, vam passar per sota de la majestuosa llinda. Els dos estàvem fascinats per aquella arquitectura.
Durant tota l’estona que vam estar admirant els bonics trets de l’antiga església romànica, els dos vam estar coneixent-nos, em va explicar que ell havia anat allà perquè a ell li fascinava tot el que fos art antic com el romànic, ho estava estudiant i a més deia que feia poc havia descobert aquesta església i que a més la tenia bastant a prop d’on vivien els seus pares, a Espot.
Després de l’hora que vam estar a l’església parlant de tot i res, vam decidir donar-nos el número així, ja que ens havíem donat tanta confiança per coincidència, podríem estar en contacte per si necessitàvem qualsevol cosa.
Jo ja estava de camí cap a Barcelona, cap al meu avorrit piset al centre. Vaig estar pensant amb en Blai tot el trajecte, en tot el que sabia, tot el que m’havia explicat, l’amable i bon noi que havia estat amb mi. Quan vaig arribar a casa, no vaig poder resistir-me i vaig decidir enviar-li un missatge a en Blai. Li vaig escriure un senzill “hola” i ell de seguida em va respondre, vam estar parlant una estona, em va preguntar què tal m’havia anat el viatge i vam estar parlant per àudios i explicant-nos coses, i al final, després d’estar parlant una hora i dos quarts vam decidir quedar un dia per anar a fer cafè aquí a Barcelona, el següent dissabte per a dinar, ja que ell també vivia a Barcelona pels estudis.
Durant tota la setmana vaig estar pensant en el dinar amb en Blai que tenia el dissabte, no entenia perquè estava tan nerviosa, però una sospita molt al fons meu sabia que sentia alguna cosa molt profunda des del dia en què ens vam conèixer, però en aquell moment no volia acceptar-ho.
Per fi va arribar dissabte, portava tota la setmana pensant en el modelet que em posaria aquell dia. Al final vaig optar per uns texans negres de cama ampla i una camisa rosa ampla amb un top negre sota, era elegant però casual, ideal per al lloc on anàvem, un mexicà. Havíem quedat a la dos quarts de dues i no ho tenia gaire lluny de casa però vaig decidir començar-me a preparar a les dotze, ja que no havia d’estudiar i estava massa nerviosa per fer qualsevol altra cosa. Vaig tardar més del normal ja que em volia dutxar i a més vaig haver-me de refer el maquillatge unes 10 vegades. Vaig estar llesta a un quart de dues així que ja vaig agafar el meu anorac i la meva bossa negra i vaig dirigir-me caminant al restaurant.
Encara que arribés cinc minuts abans en Blai ja estava a la porta esperant-me, devia estar igual de nerviós que jo per arribar d’hora. Va entrar i ens van asseure en una taula a un lloc bastant apartat de la resta de taules, a mi em va semblar perfecte, així no era tan incòmode quan la gent et mira com si fossis parella.
Vam demanar uns quants entrants, que estaven deliciosos i després dos “tacos” cadascú i postre. Al final no sé com, parlant de què no hi havia estat mai i de què al seu poble, Espot i havien pistes d’esquí molt destacades a Catalunya, en Blai va acabar convidant-me a què passés una setmana a Espot, amb ell, a casa seva, i m’ensenyaria a esquiar a les meravelloses pistes que hi ha.
Un mes després, la segona setmana de febrer, en Blai estava esperant-me al portal amb el cotxe per compartir una setmana junts a Espot. Jo crec que havia empaquetat massa coses perquè quasi ni podia aixecar. Vaig baixar les escales del porticó i en Blai em va agafar la maleta i la va posar al maleter. Jo vaig pujar al cotxe i va començar el trajecte cap a Espot.
El viatge se’m va fer una mica llarg però com vaig estar parlant amb el Blai, que en aquell últim més era amb la persona amb qui més parlava i amb qui mai se m’acabaven els temes dels que parlar, se’m va fer més amè.
Quan vam arribar a la casa que tenia per a ell sol em vaig quedar al·lucinada, era preciosa, era la típica casa de muntanya on passar un cap de setmana. Era antiga, en Blai em va dir que la va heretar dels seus avis quan van passar a millor vida. Quan vam arribar ja eren les nou de la nit així que ens vam quedar a la casa. En Blai em va dir que dormís en una habitació que per a mi semblava de conte, ell dormiria a l’habitació del davant, la que havia estat seva des de petit.
Al dia següent ens vam despertar bastant aviat, a les set, i vam fer l’esmorzar. Jo no tenia gaire gana però en Blai em va dir que no sobreviuria a un dia d’esquí amb només un Cola-Cao a la panxa, així que em va preparar una torrada amb alvocat i pernil dolç, que estava deliciosa. Després de l’esmorzar em vaig vestir amb la roba d’esquí que la meva mare m’havia ajudat a escollir i em vaig posar moltes capes per no passar fred, em vaig fer unes trenes i em vaig posar el meu gorro negre.
Crec que quan en Blai em va veure mentre em preparava amb les malles tèrmiques, un pèl massa apretades al cos pel meu gust, em va fer una mirada de dalt a baix però no li vaig donar gaire importància.
Vam dirigir-nos a les pistes d’esquí d’Espot amb cotxe mentres en Blai m’explicava algunes coses bàsiques sobre l’esquí. Vam agafar els esquís i les botes, i vam decidir posar-nos-ho. Primer vam anar a una baixada fluixa per practicar i encara que em va costar al principi, vaig caure unes quantes vegades, ja a mig matí li havia trobat el truc, així que com que en Blai va veure que ja ho tenia dominat vam anar a una pista de més nivell.
Allí vam estar-hi durant tota la resta del matí fins a les tres. Vam dinar un sandvitx i a les quatre ja estàvem de tornada esquiant, ara en una pista un pèl més difícil. M’estava encantant això d’esquiar però estava rebentada.
Quan ja anàvem de retirada, estava baixant la pista, em vaig caure just damunt d’en Blai, ens vam mirar als ulls i de seguida vam apartar la mirada i vaig sortir de damunt d’ell, va ser un moment incomodíssim. Així que directament vam anar cap al cotxe, jo quasi arrossegant-me pel terra del cansada que estava.
Vam arribar a casa i cadascú es va dutxar i posar el pijama. Vam sopar junts i vam estirar-nos al sofà mirant una estona la televisió. En Blai em va dir llavors que m’estirés amb ell, i jo ho vaig fer. Llavors quan estava allí al sofà, em va fer un petó. A mi en aquell moment em van sorgir tots els sentiments que havia estat apartant del meu cap sobre ell i li vaig tornar el petó.
A partir d’aquell moment ens vam sincerar i vam dir el que sentíem l’un per l’altre i que des del moment en què ens vam topar junts va ser amor a primera vista.
Així que nets meus, ara sabeu com va ser la meva història d’amor amb el vostre avi, sempre l’he estimat com el primer dia que ens vam conèixer, amb tantes confidències i tantes sinceritats, és i serà sempre l’amor de la meva vida.