Aigua, sofre i ferro


Autor: Ezpotu

Data publicació: 20/02/2022

Relat

Aigua, sofre i ferro
«Això va per tu. Tu ja saps de qui parlo, així que ara no cal estendre’s ara en aquesta qüestió. Però sé realment qui ets tu més enllà de la relació que tens amb mi? Ets sorprenent, sofisticada, misteriosa, preciosa, superpoderosa, senzilla i profunda, llesta, molt llesta, bona, boníssima, clarivident, interessant, forta, extraordinària... però ets bruixa? Descens d’un llinatge d’elles? D’on vens? No sé si ets de bruixa, tot i que de vegades ho sembles. Sempre tens el remei a tot, i en un ampli sentit ho dic. Sé del cert que les teves arrels, son a les muntanyes, a les superbes muntanyes encantades d’Espot. Paratge de bruixes, diuen. Ja saps que les dones poderoses, sempre han espantat als febles i porucs, als qui es creuen milhomes... I tu, la més poderosa de totes, em pregunto: D’on rau la teva força i la teva saviesa? I la teva empenta? Ulls petits, romànicament ametllats i profunds, del color dels llacs d’Aiguestortes, difícil de definir i impossible d’oblidar. Potser l’aigua encantada de Sant Maurici i que baixa per lo riu Escrita és el teu secret? Són les aigües endimoniades i salvatges de la Font de sofre? O potser ho son les sanadores aigües metàl·liques de la Font de Ferro? Sí, si, aquella on anaves, de nena, a buscar amb el càntir per encàrrec del metge. Sigui com sigui, jo sempre et faig cas, i no puc marxar del teu poble sense passar set vegades seguides pel pont romànic, sempre em dius que assegures un any de salut i felicitat. No m’ho crec, o potser si? Per que sempre ho faig...
Sigui com sigui, ara és l’hora de la veritat. A fe de Déu que tu m’ho has donat tot i jo, tot t’ho voldria donar. Quin pot ser per a tu el present més preuat? Penso això mentre recordo quan em vas portar, en aquell moment tan dolorosament crucial en que la mort em va colpejar, a un cim alliberador, el Portarró, on cel i terra es fonen i saluden un majestuós horitzó. Cap metge em podria haver guarit com ho vas fer tu amb aquella excursió. No recordo cap paraula, crec que no n’hi va haver, només la immensitat del silenci eixordador. I esgotament, també. Jo estic bé, i ho puc estar només per que estàs tu sempre amb jo. Crec que els d’aquest poblet teniu un instint ancestral per guarir? Ja saps que vas néixer i créixer al mateix poblet que l’il·lustre pallarès el doctor Benavent, cirurgià i homeòpata pioner. També sou lloc de petits grans gegants, no ho dic jo, ho diu el poeta dels Pirineus, en Mossèn Cinto Verdaguer al seu nostrat Canigó: Tot passant pel pla d'Esterri / pel camí que baixa a Gerri / mal clavada en un llis d'herba, / ha ovirat, fèrria i superba,/ la gran maça de Rotllan. Roman això, escrit en pedra, a Lo Mall d’en Rotllà, el monument que Espot li dedicà.
Com t’he dit abans, ara és l’hora de la veritat. Així que, a la fi, et puc donar aquell objecte preuat. Però abans de tot, he hagut d’investigar, i molt. Sense anar més lluny saber com et dius en realitat, per què et canvies el nom depèn del lloc? I, per què tens dates diferents de naixement? El mot misteriós es queda curt, de fet, tot es queda petit al teu costat, tu, ja saps qui ets, ets la millor i la més gran.»
I aquestes paraules, fil per randa, ressonaven al cap enterbolit de la Marta a primera hora del matí mentre el despertador sonava a tot drap. Eren velles conegudes, i també, per a ser precises velles DESconegudes. Amb el temps havia après a conviure amb allò que li aflorava del cap, però de ben dins de l’estomac, també. Intentar esbrinar-ne el sentit havia estat durant molt de temps com mallar ferro fred. Ella era el tipus de persona que no recordava què havia dinat el dia anterior, el camí que havia repetit desenes de vegades, que oblidava tots els aniversaris i esborrava les cares d’amistats si no eren rellevants. Ara bé, aquelles paraules, sense deixar-se una lletra les podia repetir amb autèntica perfecció. Es va llevar de cop, es feia tard i feia fred. Si a la ciutat hi feia fred, què l’esperava allà dalt de les muntanyes!! Mare de deu senyor, si ella era carn de sol i mar. La previsió de temps a Espot pel pont de desembre era esfereïdora, alertes de vent extrem i sensació tèrmica que menys catorze graus, molt més fred que a Moscou. Quin horror de preparació de maletes, tot un catàleg de roba tèrmica i de neu que havia anat acumulant per a les seves tres criatures, el seu marit, i per ella, és clar... A la família de la Marta, l’acompanyaria el seu germà, Josep Maria, dit tete per tothom qui l’estima, la seva germana petita i la padrina. Tots ells no ho sabien però, el destí, l’havia triat la Marta. O a la Marta, l’havia triat el destí?
Després de gairebé quatre horetes de viatge en cotxe, per fi van arribar. I contra pronòstic el poble tot nevat era de postal, màgic, avets, sol i neu.... Poques coses tan boniques havia vist. Ella hagués preferit l’Hotel Or Blanc, Roya, Roca Blanca o el Saurat, però per a cabre tots van triar una preciosa caseta pirinenca amb una enorme llar de foc custodiada per un isard i un cérvol, a la part de Solau. Espot, es divideix en dues parts, una era aquesta, assolellada i, l’altra, Obago, la més ombrívola. Mentre s’escalfaven vora el foc, els va explicar als seus germans que, de fet, l’origen etimològic de la paraula Espot era Ezpotu, que vol dir literalment separat o formant parella, Solau i Obago. El que seria la Buda i Pest, catalana, vaja, però encara més bonica. Ella s’havia obsessionat per Espot, mai hi havia anat, però sabia tot el que havia pogut trobar publicat. Ells van assentir amb cortesia i van canviar de tema ràpidament. Ells estaven emocionadíssims per organitzar el sopar, el germà ja corria a comprar embotits, pa, tomàquets i vi. Va tornar amb paté de carnaval, girella, xolís i la secallona del Rebost d’Espot, just creuant el pont, a la plaça Dr. Benavent. Hi ha persones que mengen per viure, i altres que viuen per menjar, com sempre que tenia ocasió deia la padrina. El tete era d’aquests darrers, estava clar. La seva germana petita es moria per anar a pistes, a Superespot, les millors del món, un paradís terrenal i un xut d’energia positiva del que no veia el moment de gaudir. La padrina, en canvi, ja feia trucades per a reservar un jeep per a pujar a Sant Maurici amb les criatures ben d’hora el matí següent. Els Encantats, segons alguna llegenda un parell d’enamorats, amb la seva neu perpètua meravellen tothom qui els veu, un espectacle sense igual que un cop vist, es difícil d’oblidar, enamoren. Van anar a dormir ben aviat, els adults, els nens encara tenien corda per estona... la Marta els sentia de fons, necessitava descansar.... els seus ulls eren de plom i... van dir prou.
«Això va per tu. Tu ja saps de qui parlo, així que ara no cal estendre’s ara en aquesta qüestió. Però sé realment qui ets tu més enllà de la relació que tens amb mi? Ets sorprenent, sofisticada, misteriosa, preciosa, superpoderosa, senzilla i profunda, llesta, molt llesta, bona, boníssima, clarivident, interessant, forta, extraordinària... però ets bruixa? Descens d’un llinatge d’elles? D’on vens? No sé si ets de bruixa...» A trenc de l’alba es va llevar, espantada pel repic de campanes de Santa Llogaia, però encara més per la fortor de les paraules... aquelles paraules.... sempre aquelles paraules. De qui i per a qui eren? Va preparar l’esmorzar i va veure sortir el sol mentre prenia un cafè ben carregat. Aquell matí, amb el poble ben emblanquinat, aprofitant que tothom tenia plans, ella i el seu marit van aprofitar per a relaxar-se i desconnectar del seu ritme frenètic de ciutat. Res millor que passejar pel camí del canal, la presa, i tirar pedres al riu com feien de xavals. Aquell aire pur, net, fent un vermut vora el riu Escrita amb la seva melodia de fons, a la cafeteria de Els Avets, el marit li va explicar que feia una pila d’anys li havia quedat pendent fer la travessa de Carros de Foc, fent nit al refugi de Josep Maria Blanc, Mallafré i Amitges. Volia veure els llacs d’origen glacial d’Amitges, Ratera, Redó, Negre o Monestero. Tenia clavada aquella espineta i volia convèncer la Marta de fer un pla familiar aquell estiu per a compartir aquella experiència en família. Ell just havia arribat a Espot, i ja s’havia enamorat d’aquell paratge, acabava d’arribar, quedaven dies per endavant i ja planejava quan tornaria. La Marta en canvi, no hi havia estat mai, però es sentia com a casa. Un cop reunits per dinar, tot eren meravelles a explicar, del més petit al més gran. No duien ni un dia, i ja tots eren com si fossin d’allà. L’emoció desbordava tothom pels quatre costats. Quina sensació més estranya i familiar.
Aprofitant que tots feien migdiada, el moment havia arribat. La Marta, amb la ment carregada de paraules sense sentit i tremolor desafiant, va escriure-les en un paper, poc a poc i amb bona lletra. La padrina, sa mare, va veure com sortia per la porta rumb als escenaris d’aquella estranya carta d’amor a les mans. Travessà el Pont de la capella, o el pont la travessà a ella, s’endinsà per les Cases d’Obago, i va resseguir els indrets d’aquell mapa del tresor, assaborint cada gust, olor, so i color. En un moment donat, quan el sol gairebé es ponia, va seure en un graó, al costat d’una vella ferreria. A la porta hi havia un pany de forja, fet amb unes mans i un ofici heretat de generació en generació. La part de memòria que havia perdut, va tornar. Va aixecar la vista, ella era allà. «Mare, ets tu! Sempre has estat tu, oi?» La mare, amb un somriure als ulls, va respondre: «Recordes? Recordes tot ara?» Un sentiment nou i conegut al mateix temps, encantador, va recórrer tot el seu ésser passat, present i futur.
«Ets bruixa?» «I tu, que ho ets?», va replicar la padrina, mare i tantes altres coses mentre rebia de la seva filla l’objecte més preuat.